El desembre de 1988, l'Ajuntament des Mercadal aprovava dur endavant la urbanització de la zona est de la platja de Trebalúger. Una decisió presa per l'òrgan competent (en aquell moment es Migjorn Gran encara no era independent), però que acabaria originant moltes protestes i qualque conflicte.
La urbanització de Trebalúger va ser decidida per una majoria política, elegida en unes votacions democràtiques. Hi ha qui diu que això dóna ja carta de legitimitat per prendre totes les decisions i que, per tant, no hi valen protestes. Però des del final de la dictadura, tots els equips de govern s'elegeixen sempre democràticament, o sigui que aquest raonament ens duria a que no caben protestes en democràcia, una conclusió contradictòria en si mateixa.
En els arxius i les hemeroteques es comprova que la campanya de Trebalúger va tenir moments durs i intensos, amb situacions incòmodes tant per als qui estaven a favor de la urbanització com per als que estaven en contra. Amb alguns episodis de tibantor important, amb estires i afluixes judicials, amb encerts i errors.
Ha estat en 2014 (per això ve a compte parlar-ne) quan s'ha produït la darrera sentència judicial sobre Trebalúger. 26 anys de litigis que s'han tancat amb una sentència d'enguany del Tribunal Suprem que diu que aquest lloc no es pot urbanitzar i -mirau quina diferència amb el cas Cesgarden- que les expectatives dels promotors no se paguen. Trebalúger, un paradís natural que estava sentenciat per un govern democràtic, s'ha salvat per la mobilització popular.
La ciutadania dels anys vuitanta tenia diferències amb l'actual. Els darrers temps de la dictadura s'havien caracteritzat per un permanent exercici de participació en associacions, clubs i col·lectius molt diversos, on es practicava la feina en comú, es discutien temes d'actualitat i es pensaven maneres de fer avançar aquella societat asfixiada per la manca de llibertat.
Aquestes dinàmiques van permetre, anys després, comptar amb molta gent llargament experimentada en l'exercici cívic, que coneixia les problemàtiques que es vivien a la seva societat, les havia debatudes, les havia reflexionades i sabia diferents vies per on intentar superar-les.
Tot i així, sempre hi havia qualcú que, guanyat per les emocions, feia algun punt escapat. Perquè l'assistència als plens de les institucions públiques no és una pràctica inventada ara. Es van viure ocasions de plens ben tensos, a diferents municipis. I habitualment fugia algun crit, algun improperi, o hi havia qui llençava monedes al terra per indicar de manera gràfica la seva visió dels fets. Però si la immensa majoria guardava les formes, tothom entenia que s'estava davant una excepció.
Així ho solien entendre també els propis càrrecs públics i fins i tot els mateixos periodistes. Al cap i a la fi, sortien d'aquella mateixa ciutadania generalment experimentada.
Però la prosperitat iniciada a mitjans dels vuitanta aniria configurant una altra societat, amb les seves avantatges i els seus defectes. Dècades d'economia ràpida i consumisme generalment desaforat. Una manera d'enfocar la vida on, de manera espontània o planificada, la formació de ciutadania ha estat pràcticament inexistent. On parlar de política es confonia -i alguns confonen encara- amb fer partidisme. On l'art amb missatge es veia com fora de lloc, antic, estantís. On sempre es veien les mateixes cares a tots els actes de participació.
I de sobte, alguna cosa ha canviat en aquest decenni en què ens trobam. Constatar que els poders econòmics governen les democràcies per damunt dels poders polítics, trobar-se amb centenars de cassos de corrupció cada any, i viure una situació de crisi econòmica que ha deixat molta gent sense perspectiva, ha mogut i està movent una onada d'indignació que mobilitza de nou un nombre en augment de persones.
Molts d'aquests ciutadans no han experimentat gairebé mai la ciutadania. Perceben clarament les injustícies i els seus efectes, saben que s'estan trepitjant els seus drets i sovint no es senten degudament representats per la gent que ha sortit democràticament elegida. No veuen projecte de futur i constaten que algunes institucions públiques (sempre tan feixugues de moure) segueixen practicant la vella política. La indignació creix.
Promoure actes de participació té llavors més risc, perquè no tothom evoluciona a la vegada i no tothom avalua les coses de la mateixa manera. Però Trebalúger s'ha salvat i conserva un paisatge preciós quan l'anam a veure. Queden com a mínim 30 quilòmetres de carretera per salvar i és un paisatge que veim amb molta més assiduïtat.
La protesta és una manera de conflicte, i el conflicte pot afectar puntualment la convivència pacífica. Queda per determinar d'on surt l'origen, dels que protesten o dels que decideixen.
(Article publicat per Miquel Camps al diari Menorca de dia 22/12/14)
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- 14500 lectures