Els cels de primavera i estiu de Menorca eren plens de vinjoles fa només 30 anys enrere. Les siluetes de mitja lluna negre, de vol ràpid i àgil, convivien estretament amb els habitants de l'illa, que els consideraven uns animals a respectar. Però els cels de gran part d'Europa es mostren pràcticament buits la major part de la temporada càlida. Seria bo plantejar-se recuperar aquesta vida aèria perduda.
Les vinjoles (grises i negres, i molt urbanes), les oronelles (amb la gargamella vermella i abans freqüents a bouers i païsses), o les vinjolites (amb la panxa blanca, que fan els nius de fang sota els alerons de les cases), són ocells similars i tenien bona premsa entre la gent. Segurament que les referències bíbliques i les rimes de Bécquer van fer la seva feina.
També la poesia local es fa ressò de les vinjoles quan Gumersind Gomila parla de la ciutat alegre de Maó i recorda que cada any retornen a fer el niu als forats que les cases acostumaven a tenir a la part superior, “on el paleta penja la bastida”. Alguns exemplars en llibertat han demostrat superar la vintena d'anys.
Però si aquest pròxim estiu mirau cap amunt, no hi veureu vinjoles. Només qualque grup reduït passa de tant en tant xisclant i encalçant-se, com fugint d'algun mal estrany. En tres dècades, han sortit enemics que han exhaurit gran part de les seves poblacions.
Els forats de les bastides es tapen quan s'arrangen els enfronts i ningú no preveu sistemes de substitució. Les vinjoles no troben on fer el niu. I més greu encara esdevé l'efecte d'alguns insecticides, que eliminen gran part de la base d'alimentació dels animals insectívors i provoquen efectes secundaris de toxicitat que també estan afectant greument les poblacions d'abelles. Nous arguments per optar per productes agraris ambientalment responsables quan feim la compra.
Un altre ocell que acompanya la nostra espècie des de fa molt temps és el gorrió, pardal comú o teulader. Una de les espècies més abundants a les ciutats però que també mostra un declivi que no s'atura. En aquest cas, es tracta d'un animal que menja insectes però també gra i fruita.
Antigament molt abundant en ambients urbans, fa temps que mostra una progressió negativa a gran part d'Europa. A Londres es dona gairebé per extingit. També aquí les causes deuen ser diverses i els insecticides no ajuden tampoc gens.
És possible que els humans habitants de les ciutats hagem perdut capacitat de convivència amb altres espècies. Fa uns mesos, cada fosquet es podia veure un replec espectacular d'ocells a alguns arbres de carrer de dins Maó. A l'hora de fosquejar, es replegaven a cents fent un gran escàndol. Molta gent passava amb els ulls ben oberts i un somriure als llavis. També les òlibes urbanes celebraven la congregació i provaven de capturar-ne algun per sopar.
Però la protesta d'alguns vesins es va traduir en una poda brutal, amb l'objectiu d'eliminar el recer de l'arbre. A les vinjoles se'ls tapa els forats de les cases, a les vinjolites se'ls hi fa caure els nius de fang i als pardals se'ls tallen els arbres. Els ocells també pateixen desnonaments.
Alguns dels sense sostre (o sense arbre) venen a buscar refugi en l'espessor del gran roser bord que hi ha al Molí del Rei. Allà són benvinguts però la fulla petita no guareix quan plou. Al Freginal hi ha dormidors molt visitats. A sa Sínia des Cuc n'hi havia fa anys, però la teòrica zona verda és a la pràctica un aparcament on no hi ha arbres.
Els que hem tingut la sort de participar en el programa de cria de polls orfes, hem viscut escenes increïbles de les relacions que poden establir individus de diferents nius i edats. Quan s'observa el comportament dels animals sense prejudicis previs, es descobreixen també capacitats insospitades.
Hi ha gent que instal·la nius als seus patis. N'hi ha que posen menjadors a llocs on no hi puguin arribar els moixos. N'hi ha que conserven un recipient amb aigua tot l'estiu. Són costums molt estesos a alguns països nòrdics, on valoren positivament poder veure la fauna silvestre al seu jardí.
Segurament que la nostra relació amb les altres espècies anirà canviant cap a bé. Aquests dies, hi hagut una sentència judicial a Argentina que considera que els grans simis són subjectes de dret, perquè mostren una capacitat cognitiva suficient. Ens aniria bé una mica més de modèstia com espècie.
(Article publicat per Miquel Camps al Diari Menorca de dia 19/01/15)
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- 7348 lectures