El paisatge iniciat

El camí és el mateix. Moltes pedres no s'han mogut del seu lloc. Però els ulls que ara contemplen l'entorn, el veuen de manera molt diferent. Amb cinquanta anys, ha canviat de manera substancial tant el paisatge com el paisanatge.

No es senten ara les peuades, nombroses, amb sabates velles i apedaçades, de gent que feia alens mentre portaven les mans fermament tancades sobre els feixos de rama acabada de tallar. No s'olora tampoc el fum permanent d'aquell foc de forn antic, que anava transformant les roques amb calç i que es posava a la boca amb gust de cendra i de bosc.

Ja llavors es considerava aquell tram com a Camí de Cavalls. Però ara el trepitgen amb un calçat més modern, les mans agafen l'ansa de la motxilla o de la càmera de fotos i hi ha olor de mel de les flors silvestres que acompanyen les voreres. A la boca, un xiclet.

Diuen que el paisatge s'ha de llegir amb els cinc sentits. I tots cinc detecten que les coses han canviat. Perquè molts acabem d'arribar però el món fa temps que roda.

Es sol afirmar que el paisatge és subjectiu. És fàcil deduir que difereix l'òptica dels carboners de llavors de la dels excursionistes d'ara. Ni ho veuen, ni ho senten, ni ho interpreten igual. El pagès mira les tanques de les vores, ara molt cobertes de rama, i hi veu camps amb potencial de collita o pastura. L'enginyer forestal hi veu metres cúbics de llenya. L'artista hi troba escenaris d'inspiració. L'especulador urbanístic, euros ràpids per metre quadrat.

Amb molta raó, es recordava fa uns dies a les interessants jornades d'arquitectura celebrades a la Mola, que intervenir al paisatge és com incorporar-se a una conversa iniciada. On hi ha gent -o factors- que fa estona que opinen. I cal entendre primer de què s'està parlant abans d'afegir-se al diàleg. O a la discussió.

Perquè la gent és clau, però hi ha també elements externs que condicionen la qüestió. No es comporten igual els elements inerts i la biodiversitat de zones silíciques del nord de Menorca que la realitat que es pot observar a les zones calcàries del sud.

El paisatge en els continents habitats per humans des de fa milers d'anys, acaba sent el resultat de la interacció entre aquesta matriu biofísica (la que hi hagués originàriament abans de l'arribada de la nostra espècie) i la intervenció que hi hem vingut aplicant des de temps immemorials. Per això és una mescla de natura i cultura.

Ara, el canvi climàtic també està induint modificacions que comencen a ser perceptibles a la curta escala del temps humà. A les altures fa manco fred i els boscos ascendeixen. Alguns ocells que fa pocs anys es consideraven africans, ja travessen la mar perquè el clima condiciona també els comportaments animals.

La modernitat, a més de molts aspectes positius, també ha provocat efectes de vegades mals d'integrar al paisatge. Per això es parla de paisatges interromputs, de ruïnes modernes, d'escenaris de crisi. Com els vials d'urbanització que no van arribar a ser, però que romanen oberts per conduir a cap lloc. Com els abocadors no controlats o no restituïts. Com els plàstics agrícoles, que algú va llaurar i s'han escampat per tot arreu.

En alguns llocs, es parla de paisatges morts, que poden ser bells a la vista, però han perdut quasi tota la vida animal visible degut a l'efecte del repetit ús dels pesticides. Quan els impactes negatius són molt grans, es cataloguen com a catàstrofe antròpica. Com els grans incendis provocats, com la construcció descontrolada i arreu, com la contaminació generalitzada d'aqüífers...

El Consell d'Europa va impulsar, ja fa 15 anys, el Conveni Europeu del Paisatge. Es va aprovar en una ciutat amb tanta tradició estètica com Florència. Alguns dels seus principals impulsors estan -o estaven- gratament enamorats de Menorca.

Els murs interminables que delimiten les tanques de la nostra illa es compten per milers de quilòmetres. Moltes de les pedres que acullen, han vist passar la història. Segurament que algunes, abans de ser pedra de paret, eren còdol de terreny i van veure com arribaven els primers humans a l'illa. Dins la seva vida gairebé eterna, elles van ser testimonis de com s'iniciava aquest diàleg del paisatge, i romanen encara expectants per contemplar com segueix els pròxims anys.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB a Menorca, en el Diari Menorca de dia 25/05/2015)