El telescopi invertit

Quan observes un arc de Sant Martí sencer, amb la franja de colors que sorgeix d'un punt, fa la volta i s'amaga en un altre indret, es comprèn que hi hagués un temps on els bruixots i els caps de la tribu usessin la seva aparició per a justificar tota casta de teories, recomanacions o amenaces. A falta de més coneixements, incomptables generacions van conviure entre el temor i l'expectació pels fenòmens que no es sabien explicar d'altra manera.

Des de les primeres societats organitzades, hi ha varietat de formes de controlar la gent. De vegades usant la força, de vegades usant la por, de vegades emprant l'esperança o emprant el suborn, qui mou els fils principals sap que cal organitzar sistemes per acabar de convèncer al personal.

Als nostres entorns immediats ja no és habitual l'ús de la força, que tant es va utilitzar en les dècades de la dictadura per a reconduir conductes que no convenien. Per contra, sí que s'esgrimeix en moltes ocasions l'estratègia de la por. La por a perdre la feina o la casa, a ser objecte de crítica pública, a perdre l'estatus social... és una eina genial per a doblegar voluntats. També la por a ajuntar-se amb molta més gent per a fer coses, perquè -bé ho mostren els noticiaris cada dia- la vida fora de casa teva és molt perillosa. Tot són desgràcies.

El suborn és així mateix a l'ordre del dia i no només en els casos de corrupció de gestors públics. Perquè l'actual sistema ens permet -a la part més rica del món- poder adquirir gran quantitat de coses. Que moltes vegades no necessitam en realitat, però que per això mateix les fa més valuoses perquè són com auto-obsequis constants.

Oposadament, l'esperança és un sentiment que pot generar més incerteses, especialment quan es combina amb la indignació (que es produeix quan es perd la por). La gent indignada que té esperances d'aconseguir canvis, és una força més complicada de gestionar. Per això es sol usar un sistema que alguns comparen amb un telescopi invertit. Això és, fer veure els problemes molt allunyats.

Fa anys que produïm a gran escala plàstics no biodegradables, que tarden cents d'anys en desfer-se. Sense polítiques clares de recollida i reciclatge sota la responsabilitat de les empreses productores, era evident que aquests materials s'anirien acumulant a llocs descontrolats, però es veia un problema del futur. I així tenim ara la mar, tant plena de plàstics que tortugues, balenes, peixos i ocells moren inútilment cada dia.

L'ús massiu d'energies fòssils es sap que és finit (per això és no renovable) i altament contaminant. Però genera tantes prestacions i tant de negoci, que tornam a usar el telescopi invertit per veure els conflictes de lluny. De manera que el veiem enfora, però el canvi climàtic ja és una realitat actualment. Les dades científiques són incontestables i les malalties que s'associen a la contaminació també són creixents i afecten a gent molt jove.

La desregulació de les finances, aplicada amb especial dedicació a partir de Tatcher i Reagan, obria certament el greu perill de crear corporacions econòmiques molt més poderoses que els governs. Però era un futurible. Mitjançant les crisis econòmiques corresponents, s'esta veient un retrocés en els nivells de benestar i de drets socials que en molts casos ens tornen al temps dels avis. Els rics cada vegada més rics i l'anomenada classe mitjana amb un terra que s'enfonsa massa sovint.

S'ha trencat així la creença que pensava que cada generació seria inevitablement més pròspera que l'anterior, amb la qual cosa creix també la desconfiança de la gent. A això hi ajuda en gran manera internet, que és una via incommensurable de crear xarxes sense que es puguin controlar amb eficàcia suficient.

I és que el telescopi ben usat és una eina magnífica per observar imatges que sempre estan allunyades, com els planetes o com els ocells esquius que no accepten que t'apropis en excés. I quan hi mires al revés, et transporta a un món màgic que és a la vegada nítid però inabastable per massa llunyà. A l'endret o a l'inrevés, però, només funciona si hi ajustes bé un ull mentre mantens l'altre tancat. Basta obrir el segon ull perquè deixi de funcionar tot el miratge.

La ciutadania clarivident pot fer que en el petit jardí dels somnis de cadascú, i en el camp obert de tota la comunitat, tornin haver-hi esperances.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al Diari Menorca de dia 07/12/15)