L'economia protectora

En un món on l'economia comanda tant, sempre convé anar pensant quines activitats econòmiques poden ajudar a conservar els valors que ens aporten diferencials de qualitat de vida. D'altra manera, l'excusa de poca productivitat o la impossibilitat de manteniment, serà la manera d'obrir portes cap a d'altres usos més conflictius.

Per a molta gent, és clar que ens trobem en un sistema econòmic mal de resoldre. Entre un plantejament inicial equivocat (pensar que es pot créixer sense límits en un planeta finit) i uns paràmetres que no mesuren allò que importa (el PIB també creix si entram en guerra) no és estrany que ens consti tant definir models de sostenibilitat.

La qüestió important és que, mentre s'espera que arribin temps més equidistants, la realitat va passant per damunt. De forma que, sense renunciar a que pugui arribar la desitjada situació utòpica, cal vigilar també el món terrenal actual. És allò de mirar l'horitzó per saber on et dirigeixes, sense deixar de vigilar les pedres que hi pot haver mentre es fa camí.

Ha costat molt aconseguir que algunes coses, considerades tradicionalment “improductives”, quedessin sostretes del mercat pur i dur. No fa tantes dècades que es van destrossar coves ancestrals per treure-hi quatre miserables camions de marbre. Que es van esgotar sistemes dunars sencers per tenir arena i construir pisos.

Que els talaiots es desmuntaven per a erigir monuments militars o directament per aixafar les pedres i fer carreteres. Que l'albufera des Grau es volia dragar per a convertir-la en un port esportiu, o que l'administració pública recompensava monetàriament a qui demostrava haver eliminat un milà reial.

Al llarg d'aquesta generació s'han fet avanços molt considerables, però encara es treballa sovint amb la idea d'illes de conservació. Espais protegits que es poden defensar amb la llei al seu costat, però generalment rodejats d'altres territoris amb una protecció molt més baixa, que es troben oferts amb molta més llibertat al mercat o als desitjos de la propietat.

És per aquests motius que convé pensar quines activitats econòmiques es volen impulsar, que contribueixin a la vegada a preservar determinats valors que no volem perdre. En la mesura que trobem fórmules (de vegades ideals i de vegades transitòries) tindrem una major defensa davant altres iniciatives que ens puguin resultar més males de digerir.

Quan es parla de sòl rústic a l'engròs, l'activitat més estratègica que hem tingut fins ara és l'agricultura i la ramaderia responsable. L'adjectiu importa, perquè quan és irresponsable no serveix per la premissa principal. Si atapeïm el territori de pesticides, excés d'adobs, regadius o purins, la condició de sostenibilitat no hi és. D'aquí la importància d'aprendre a discernir a l'hora de comprar productes, encara que siguin locals.

Si parlem de dimensió en l'aspecte econòmic, el turisme té un potencial enorme, altra vegada amb algun adjectiu que el controli. El turisme de natura, de paisatge, d'esport o de descoberta, pot ser útil si no perdem de vista la fragilitat d'allà on es treballa. Sortir de camins, escalar penyals o muntar grans esdeveniments en època de cria pot fer un mal qualitatiu a algunes espècies o espais. Però si es preveuen els efectes col·laterals negatius, es poden evitar i oferir un balanç positiu i interessant.

Les energies alternatives, amb criteris i condicions de reversibilitat, poden ser una sortida per alguns indrets amb molt baixa productivitat agrària, o per a rendibilitzar parts no usades en zones industrials, com fan a d'altres llocs d'Europa.

Reutilitzar instal·lacions existents per a convertir-les en referents de jornades de pensament sobre diferents temàtiques, substituir la caça (terrestre o submarina) per la fotografia, impulsar mòduls d'investigació sobre determinades qüestions per a posar-les en valor... En definitiva, buscar una economia que defensi allò que volem conservar.

Hi ha gent que, si no sent exactament allò que voldria sentir, assimila un missatge radicalment contrari al que s'està donant. És un risc que han de córrer aquells que opinen públicament. De vegades, proposar segons quins missatges pot ser com cridar dins una cisterna. Fins que s'obren pas.

I malgrat tot, cal seguir posant la proa a la recerca de models cada vegada més sostenibles. És l'obligació moral i és l'actitud que reconforta. Actuar per a preveure. Perquè hi ha espècimens, com els mateixos taurons, que no poden respirar si no estan sempre en moviment.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al Diari Menorca de dia 29/08/2016)