La carrera de fons

Si vols anar ràpid, ves-hi sol. Si vols anar lluny, ves-hi acompanyat. Així s'expressa un conegut raonament, que té veritablement molta aplicació en la vida diària i també, especialment, a l'entorn de la gent que vol fer alguna cosa per a millorar el món.

Les desigualtats socials, l'economia alternativa, les crisis humanitàries, les problemàtiques ambientals, les necessitats personals desateses, i un llarg etcètera de temàtiques, són camps on molta gent es troba per a intentar canviar les coses cap a millor.

No són la majoria, ni probablement els més eminents, però són els que fan l'aposta de sortir, ni que sigui per algunes estones, del cicle d'entreteniment i consum on la gran part de la població de quasi tots els països, es troba immersa. Són aquells i aquelles que, amb més o manco destresa, miren de treballar per a impulsar una certa transformació social.

A l'hora de decidir participar en col·lectius que generalment van contracorrent, és bo fer-se la idea que no tot seran victòries, ni que serà un camí fàcil. Això es diu ràpid, però té moltes conseqüències periòdiques. Quan es treballa en el sentit contrari al de la majoria, es pot trobar incomprensió, es poden rebre crítiques i és habitual col·lisionar amb d'altres interessos que busquen exclusivament beneficis privats. 

També es trepitgen calls, de manera voluntària o no. Dels dos peus. Calls de peu dret que consideren que aspires a massa canvis, i durícies de peu esquerra que te retreuen no ser prou exigent.

Hi ha qui, quan cau en el compte de la necessitat de transformar algunes coses, s'ho pren com una carrera a l'esprint. Com una cursa de velocitat. Però quan arriben les tropissades, les crítiques dures o les derrotes -que hi són-, solen abandonar amb frustració pensant que aquest món no té remei.

I és que, en general, el canvi social és una carrera de fons. On cal resistència, perseverança i voluntat. Tot i que les maneres, com sempre, poder ser diverses, cal buscar sistemes que permetin treballar els temps de manera constant i profunda, per prospectar també les alternatives que semblin més adients.

Encara que la immensa majoria hi queda inclosa, no tota la fauna humana que freqüenta els col·lectius alternatius respon al perfil de generositat. La gent que té experiència en activitats socials transformadores de la realitat sol tenir ben identificades les persones concretes que, sota l'aparença d'una gran integritat, dediquen part del seu temps a dinamitar les organitzacions que, en teoria, són més properes al seu ideari.

En realitat, solen ser persones que es senten interiorment impotents per afrontar els adversaris reals i acaben desviant la seva energia cap a objectius que consideren més vulnerables, malgrat que ja no siguin objectius lògics a combatre.

No hi falten tampoc puntuals espècimens que s'apropen a les entitats no lucratives pensant que hi trobaran un camp adobat de candidesa i ingenuïtat, on podran tramar amb facilitat maniobres per a satisfer interessos estrictament personals. I quan no ho aconsegueixen, marxen renegant de la presumpta autenticitat de l'associació en qüestió.

En tot cas, un camí llarg i complicat sempre és millor fer-lo amb companyia. Buscar grups que es saben coordinar per tenir recursos humans i materials que facin possible dur a terme actuacions que suposin canvis reals, més enllà del desig intel·lectual o del comentari a les xarxes socials. Que siguin capaços de dotar-se de mecanismes de funcionament que garanteixin democràcia interna i transparència.

Organitzar-se sense afany de lucre però pretenent tenir una incidència important, representa un repte complex. Oscar, d'Open Arms, confessa que a partir d'aconseguir un vaixell, va començar el complicat camí de problemes per adaptar-lo, fer-lo funcionar de manera efectiva i mantenir-lo. Però el vaixell és una eina que multiplica la seva capacitat d'actuació. Gràcies al seu compromís i a la tenacitat per sumar altra gent, milers de persones estan salvant la vida al mig del mar. Més maldecaps, però a canvi d'un major compliment de la finalitat que s'havien marcat.

Els grups humans ben organitzats aprenen a reforçar-se uns als altres, ajuden a encaixar bé els cops, a curar les ferides i a tornar-se a alçar. Serveixen també per compartir les alegries que carreguen d'energia.

La participació en causes de bé comú és tan bona per l'esperit que fins i tot molts metges ho recomanen. Quantes persones no han aconseguit refer un moment vital complicat a partir d'apuntar-se de voluntaris en alguna causa justa.

Ho deia Josep Anselm Clavé en el segle XIX: Il·lustreu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al Diari Menorca de dia 24/10/2016)