La mar sense identitat

Amb freqüència es comenta que els menorquins són gent molt vinculada a la seva terra. Així com a Catalunya la llengua és un tret d'identitat molt fort, a Menorca ho és la identificació amb el territori. Però, en canvi, la part marina no desperta els mateixos vincles. I és una part de l'illa que requereix atenció amb certa urgència.

Potser la història encara pesa en el llegat cultural. És cert que la mar ha estat, lògicament i fins fa unes poques dècades, el principal pont de contacte per al comerç i l'intercanvi de persones. Però també és clar que, durant molt segles, era vist com un perill potencial.

Diuen els historiadors que el Camí de Cavalls té els seus orígens en una senda militar, on hi passaven partides d'observadors a cavall per vigilar possibles arribades de vaixells pirates que sovint venien a l'illa per arrambar amb el què poguessin.

La mateixa funció de defensa tenien les torretes medievals que es veuen annexionades a algunes cases de lloc, on s'hi podien arrecerar tots els pagesos dels voltants quan feien sonar el corn que avisava de l'arribada de vaixells sospitosos. Deien que “tocaven a moro”, en referència a la pirateria provinent d'Àfrica o del Mediterrani oriental.

Una vigilància que es va reforçar, ja en el segle XVIII, amb la xarxa de torres costaneres que rodeja tot el litoral menorquí i que veiem, en diferents estats de conservació, com a testimonis de la bel·ligerància d'aquell temps.

En algunes llocs de costa, es deixava créixer la vegetació silvestre i s'afavoria la selecció arbustiva densa en el litoral, que anomenaven marina, com a barrera natural. I en les herències nobiliàries, els llocs de costa, que es consideraven improductius i perillosos, eren per als darrers fills. Una valoració que va canviar dràsticament amb l'arribada del turisme, perquè les terres de vorera van ser i són les més cobdiciades.

En els darrers 50 o 60 anys, la mar ha deixat de tenir els perills que tenia i ha començat a rebre una quantitat de pressions fins llavors desconegudes.

Les barquetes de pescadors professionals, que havien conviscut encara amb el vell marí, la foca monjo mediterrània, han anat baixant en nombre. Però a canvi han perfeccionat molt les seves arts i han mecanitzat la feina. De les nanses als tresmalls. Del motoret a la barca del bou hiperdotada de potència que arrossega arts pesades que transformen el fons del mar i es mouen amb detectors submarins de màxim detall.

La pressió pesquera professional té, efectivament, manco barques, però molt major capacitat. I la vigilància en el compliment de les normes ha disminuït en els darrers anys, fins i tot dins les zones amb figures de protecció.

Per la seva banda, els pescadors recreatius, que eren molt pocs, s'han multiplicat. El parolet de peix que tothom agafa, són avui milers de captures diàries sobre espècies concretes. Ningú té una especial responsabilitat, però l'efecte sumat és el que és. Clar que alguns també compten ja amb sistemes molt eficaços de pesca, i la forta demanda de peix fresc en temporada turística mou un comerç furtiu que no figura a les estadístiques oficials.

La nostra mar rep abocaments de depuradores que no depuren prou (ja és sabut, a la punta d'estiu tot es satura) o que no han vigilat l'arribada pel clavegueram que substàncies perilloses que no tenen capacitat de depurar, com els metalls pesants que algunes indústries aboquen encara amb molta inconsciència. I no hi falten casetes i urbanitzacions de litoral que es van fer amb els coneguts pous moure que tota la vida s'han buidat sols, les filtracions dels quals també acaben al mar.

Sumem-hi els milers d'embarcacions nàutiques de gent que gaudeix de passejar per la costa. Un percentatge dels quals no respecta les limitacions d'ancoratge sobre zones protegides ni es sap comportar com caldria quan s'atraquen a les voreres rocalloses on hi crien animals que també tenen dret a ser-hi. El Pla Insular de Costa, iniciat a Menorca, s'hauria d'acabar d'impulsar prest.

Els plàstics a gran escala -no tots provinents de l'illa però també presents- o l'acumulació de cremes solars de dotzenes de milers de persones diàries, es sumen al panorama. Potser caldrà tornar estructurar aquelles Abraçades al Mar que es van fer fa uns anys, i treballar perquè el medi marí passi a ser també signe d'identitat i estima d'una gent que ha sabut defensar molt bé el seu territori.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al Diari Menorca de dia 21/11/2016)