La inspecció vessuda

A la passada legislatura es va decidir deixar incapacitat al Consorci de Disciplina Urbanística. Sense declarar-ho expressament, és clar. El control urbanístic és un element clau si Menorca vol mantenir el seu territori diferenciat que sembla que agrada a tanta gent. Així, es va eliminar la figura del gerent que feia el seguiment de la tramitació dels expedients als ajuntaments. També es va suprimir el personal administratiu que feia moure les carpetes.

Gran part d'aquells expedients que, així i tot, aconseguien acabar el seu cicle, no rebien tampoc la signatura definitiva que implicava resoldre. Com un veler amb el motor inutilitzat en aigües completament encalmades. O embarrancat en un fang prèviament habilitat per a tal fi.

Es pot comprendre que un context així provoqui desànim en aquells que han de fer la feina d'inspecció. Però coses similars s'han vist i es veuen en altres institucions i no sempre es deuen a conjuntures polítiques concretes. De fet, en ocasions, l'actitud de fre en la tramitació pot residir en la pròpia persona contractada per executar la feina i per la qual cobra.

No hi ha aquí cap voluntat de caure en la crítica fàcil de carregar tots els mals del món als treballadors o als responsables públics. Bé que ens va quan la metgessa de l'hospital ens atén o el mestre sap aplicar mètodes que incentiven la ganes de saber en els infants. Com bé rebem els que ens arrangen el carrer, apaguen incendis, organitzen les aigües residuals o fan el suport administratiu -això ja no es reconeix tant- que permet la tasca de tots els altres.

La crítica superficial i sistemàtica cap allò públic sol demostrar la voluntat de no assumir responsabilitats pròpies, amén de justificar la privatització de serveis que, si són negoci aniran per l'empresa de torn, i si generen dèficit, els rescatarem amb diners públics. I de pas, es fomenta una cultura que romp la imatge de les coses col·lectives i aconsegueix individualitzar la gent perquè siguem consumidors i no ciutadans.

La cosa ve a compte perquè poder consultar els expedients és, de vegades, l'única manera que alguns responsables facin la feina d'inspecció i vigilància que tenen encarregada. En alguns departaments que tenen medis, un tema d'inspecció que s'hagi comunicat mesos abans, sovint només es mou quan es demana per veure la feina feta.

Les motivacions de la inacció en aquests casos poden ser diverses. Des del poc rendiment intrínsec d'alguns treballadors públics que perjudiquen la imatge dels que realment treuen les castanyes del foc, a la connivència irregular amb aquells que haurien de ser inspeccionats. De tot hi deu haver. El cas és que, pels motius que cadascú es pugui imaginar, hi ha expedients que costen molt de veure.

L'accés als expedients administratius és un dret regulat per llei, que va requerir molts anys de debats a nivell europeu i que, lentament, va calant també a les nostres terres. Però en casos com els mencionats, hi ha despatxos impermeables que fan mil i cinc-cents perquè tal dret no es pugui exercir.

Poden tardar mesos en contestar una sol·licitud de consulta. Poden discutir que realment es sigui part interessada en un expedient. Poden posar en entredit que la persona que signa l'escrit estigui veritablement acreditada per representar una entitat. Poden contestar, si s'escau,  que si vols veure l'expedient, es traslladis a una altra illa. De vegades, ho fan tot, de manera escalonada.

Quan la insistència ciutadana és permanent, han d'acabar anant a fer la inspecció. Sovint excusant-se. M'obliguen a fer-ho.
I tanmateix, si la persona encarregada de fer les inspeccions, les hagués fet quan tocava, avui no tindríem l'aqüífer esgotat i contaminat per nitrats, no tindríem tones de metalls pesants a l'antiga depuradora de Ferreries, no tindríem una central tèrmica que treu els fums que treu, no hauríem tingut la polèmica del dragatge del port de Maó, no tindríem centenars de cases que van passar per galliners.

Si la societat s'ha dotat de sistemes d'inspecció, és molt lícit demanar que funcionin. I no haurien de caldre tants esforços perquè qui cobra faci la seva feina. Perquè si no la fa, ens arriba a tots una factura enorme en perills ambientals, en problemes de salut i en milions d'euros que després ens hem de gastar per intentar pal·liar els efectes derivats de qualcú que es va estimar més mirar cap una altra banda.

Ja ho diu el refranyer popular. Qui té vessa, son, por i fred, com més en té més n'admet.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al Diari Menorca de 19/12/16)