Els conills i els caçadors

Algunes teories en matèria de conservació d'espècies diuen que a la península ibèrica s'han conservat alguns grans depredadors perquè tenien interès com espècie cinegètica. Segons aquest raonament, no els extingien perquè algú els volia caçar.

Les zones altament humanitzades des d'antic, com ho és la vella Europa, han viscut sempre un conflicte d'interessos als seus territoris. Segles enrere, gairebé ningú defensava els valors ambientals. Haver de conviure, posem per cas, amb una espècie com l'ós, no beneficiava a cap de les principals activitats agràries (agrícoles, ramaderes o forestals). I en diverses àrees, l'ós va desaparèixer.

Però en altres zones es va poder mantenir, i els que ho han estudiat apunten que el seu manteniment es relaciona amb el fet que algunes persones -generalment d'alt poder adquisitiu i/o gran influència social- mostraven el seu interès en disposar d'exemplars per poder caçar-ne algun ocasionalment.

No hi ha dubte que és una manera d'aproximar-se a la natura que pot grinyolar davant algunes percepcions actuals, però tampoc és tant llunyana ni estrambòtica com pot semblar.

A l'època recent, la suma de la mixomatosi i de l'hemorràgia vírica, havia fet que la població de conills quedàs quasi exhaurida a Menorca durant anys. Aquest animal està a la base de bona part de la cadena alimentària dels carnívors silvestres i és també un element clau de l'activitat de caça menor, que és l'única que es practica a l'illa.

En desaparèixer quasi tota la població de conills, moltes altres espècies es van ressentir. Quan hi falta una peça bàsica en la dieta del camp, no és fàcil substituir-la. Si la fauna no està ben alimentada, surten manco cries i algunes de les que neixen no arriben a prosperar.

Vet aquí que un moment donat, la població es comença a recuperar a una zona en concret. Alguns individus presenten resistència natural a les malalties i aconsegueixen remuntar passant la seva immunitat als descendents. Crien com a conills que són.

Immediatament, un dels conflictes que va sorgir era la convivència amb els pagesos. Després de bastants d'anys de poca població de rosegadors, la nova presència d'animals que depredaven damunt els cultius resultava incòmoda, i van augmentar les peticions de poder-los caçar fora de temporada.

Per sort, la resposta institucional va ser assenyada i només es va permetre agafar animals vius per a traslladar-los, de forma que es repartís la pressió i hi pogués haver més població de conills resistents a d'altres zones de l'illa. Qui millor va rebre aquesta proposta va ser el gremi de caçadors.

D'aquesta manera, es va donar una coincidència entre la gent que li agrada observar la natura viva i aquells que disparen contra algunes espècies. Als dos col·lectius, els interessava que hi hagués conills. Els caçadors podrien caçar més i la fauna silvestre tornaria a disposar d'un aliment natural bàsic.

Quan es parla de caça, sempre surt el conflicte moral de matar animals a tirs, que alguns posen a un nivell similar al sacrifici d'un nombre immens de vedells, porcs, bens i d'altres, a escorxadors organitzats de manera intensa tot l'any. Algunes persones han practicat en algun moment la caça i l'han abandonada per motius ètics. Com hi ha gent que es fa vegetariana per causes semblants.

Fetes aquestes salvetats, o d'altres com el benestar dels cans que s'usen per a caçar, la contaminació per plom (que podria tenir alternatives), l'ús de verins, el disparar a espècies protegides o caçar fora de temporada, per posar-ne algunes, hi ha una determinada pràctica de caça que es pot traduir en beneficis ambientals.

Això es produeix especialment quan els caçadors aprenen a modular la seva pressió, de manera que sempre quedin animals suficients per remuntar la població durant l'època de cria. Aquells que han d'alliberar exemplars criats a granja per trobar alguna cosa a la qual apuntar, són el model que s'ha d'abandonar.

Quan els caçadors orienten la gestió del lloc a facilitar la recuperació natural de les poblacions cinegètiques, amb punts segurs d'abeurament, amb sembra de certes zones de cereal, amb l'abandonament de l'ús de pesticides, amb el manteniment del mosaic de conreus mesclats amb vegetació silvestre, es comença a entendre el concepte de sostenibilitat.

Els estudis fets a zones així mostren una elevada biodiversitat. No només d'espècies caçables, sinó de tota la resta de fauna. D'aquí que un dels elements que té més importància en la caça siguin els plans cinegètics de les finques, perquè estan pensats per ser els instruments que poden fer possible la convivència entre caça i conservació. Aspectes morals apart.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al Diari Menorca de dia 16/01/2017)