Demanar més responsabilitat no és exactament el mateix que exigir més culpables. La responsabilitat té una dimensió més ampla i sovint té una connotació que correspon més al camp de l'ètica que al de la justícia. En alguns qüestions, la nostra cultura tendeix a difuminar la responsabilitat i per això costa tant canviar coses importants.
Si vens fruita a la platja sense autorització, prest t'aturarà alguna autoritat i et multarà. Però si ets un alt directiu d'una empresa petroliera, que enverina l'aire de mig món, et convidaran a tots els actes socials de la ciutat.
Algú dirà que això només té a veure amb el poder. Un directiu de petroliera té una musculatura econòmica i una estructura al voltant que el defensa amb moltes eines. Però també es beneficia d'un esquema cultural que admira la seva posició perquè enterboleix una part de l'anàlisi.
Els enormes i espectaculars edificis de Dubai són fruit de la producció de petroli. De la producció? No. El petroli no es produeix. El petroli ja estava fet abans de la nostra arribada. No es produeix, només s'extreu.
I no és renovable. Al contrari que recursos com la llenya dels boscos o els peixos del mar, dels quals podem fer una extracció permanent si actuam per sota de les taxes de renovació que requereixen. Però el petroli, com l'arena de les tanques del nord de Ciutadella (de la Vall fins Binigarba), no són renovables a escala humana.
El problema és que actuam com si ho fossin. Per això parlem de producció i no d'extracció pura i dura. Perquè en un món on l'economia comanda molt, resulta que tenim un sistema comptable que no sempre diferencia si produïm o si només extraiem. O sigui, que no es repercuteix en els balanços la taxa de renovació o de substitució que caldria fer.
Si que ho feim, per exemple, amb els bens de les empreses. Qualsevol comptabilitat amb cara i ulls contempla l'amortització dels edificis o dels ordinadors. Si de cada any tenen manco valor, en deixam constància als números. Però això no es fa amb els territoris que extreuen recursos no renovables.
La corresponsabilitat de qui s'enriqueix extraient un recurs no renovable és un tema que es sol deixar fora de l'anàlisi. Tècnicament, és una externalitat. O sigui, que ningú la incorpora als seus costos. D'aquesta manera, no es tracta d'un cas individual, sinó d'una tendència. Això és la responsabilitat difusa. Cap gota d'aigua es considera responsable de la inundació.
Tot i que la nostra societat va evolucionant i de cada vegada es demana més que els problemes ambientals siguin internalitzats i no deixats fora, encara costa molt. La responsabilitat difusa genera fangs contaminats a la depuradora, sobreexplotació a la reserva marina, enormes expectatives de nova urbanització que ja no necessitam o un canvi climàtic que ja es nota.
Dubai ingressa molts diners, però no ho fa a partir d'una economia productiva, sinó extractiva. Com si un pagès en tost de fer formatge artesà a partir de la llet del seu bestiar, aconseguís els ingressos venent camionades de sòl fèrtil. Té un pronòstic complicat.
Això es pot mitigar amb una millora comptable o legislativa. Que garanteixi que, qui treu un benefici dels recursos no renovables, contribueix amb una part dels seus guanys a investigar i impulsar alternatives més raonables. És el que s'està fent a diferents països amb l'energia.
No en el nostre, certament. Aquí no només no s'aporta des de l'energia fòssil a la més neta, sinó que es frena l'alternativa per poder mantenir el màxim de beneficis a costa de passar la factura a les generacions venidores. Responsabilitat difusa.
Hem après històricament a viure amb contradiccions flagrants. Alguns filòsofs antics que pregonaven la democràcia tenien esclaus. Alguns paladins de la llibertat individual creuen que les dones no la mereixen. Alguns parlen de creixement sostenible i no noten l'oxímoron.
És evident que es poden trobar culpables destacats. Però la societat avança quan interioritza, de manera majoritària, un sentiment de responsabilitat sense grans contradiccions, sense difuminar parts essencials de l'anàlisi. Quan canvia de paradigma.
El creixement de moltes coses ja no pot ser quantitatiu sinó qualitatiu. No és una bona notícia que venguin més turistes a l'estiu. Això és una canvi quantitatiu. Seria qualitatiu si una part dels que venen a l'estiu vinguessin a l'hivern.
Els que fan grans beneficis a l'estiu haurien de dedicar una part dels seus guanys a ajudar a fer aquest canvi. Seria una manera de convertir la responsabilitat difusa en clarificadora.
(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 27/03/2017)
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- 6187 lectures