Morosos ambientals

L'economia es va disparar en capacitat quan es va inventar el crèdit, que no és altra cosa que una confiança en el futur traduïda en un avançament de diners. Moltes problemàtiques ambientals es deriven d'un crèdit que estem agafant al futur, però sense un contracte que ofereixi massa garanties de poder-lo retornar.

Quan l'economia es basava en intercanviar coses que tenien molt de valor per si mateixes, les monedes es feien d'or, de plata o d'altres materials escassos i valuosos. El món va canviar molt quan es va produir un acord generalitzat per acceptar que uns bitllets fets de paper o unes monedes elaborades amb materials comuns, tenien també un valor econòmic.

I encara va canviar molt més quan es van començar a fomentar els crèdits, és a dir, la cessió de diners a canvi d'una activitat no realitzada sinó per realitzar. Les hipoteques, els préstecs personals i tantes altres operacions creditícies, son una aposta que confia en el futur. Quan no es creu en el futur del qui ho sol·licita, el crèdit no es concedeix.

Potser per aquesta dinàmica econòmica tan implantada al nostre món, hem anat confiant també moltes operacions ambientals al futur. Així, a Menorca hem gastat els recursos d'aigua que podríem considerar que ens pertocaven com a societat, però com que hem tingut -i tenim- un consum bastant superior al que seria lògic, llavors estem consumint també els recursos de les generacions pròximes. O sigui, estem agafant un crèdit en qüestió d'aigua.

Com és sabut, quan et concedeixen un crèdit, signes una documentació que implica anar tornant allò  que t'han deixat, més uns interessos que serveixen per a combatre la incertesa. I si no ho tornes, tens una sèrie de represàlies legals (recàrrecs, multes, embargaments, presó...).

En canvi, quan agafam l'aigua de les generacions pròximes, no signam cap acord més enllà del compromís moral d'intentar deixar a les pròximes generacions un món habitable. Tampoc ens comprometem a interessos, tot i que seria lògic que el nostre legat no només no malmeti el patrimoni que hem trobat, sinó que el millori.

Podríem retornar amb interessos el préstec de l'aigua si ens esforcéssim a recollir al màxim les aigües de pluja i així augmentar la disponibilitat de líquid. Si apliquéssim un estalvi gran a partir de canviar extensos jardins de gespa verda a ple estiu per altres modalitats més adaptades al nostre clima, o si canviéssim les explotacions ramaderes intensives per altres orientacions que no requereixin gairebé regadiu a canvi de fer productes diferenciats d'alt valor afegit.

En aquest símil, la dessaladora no seria ben bé un retorn del crèdit. Com que pot fabricar aigua potable a partir del mar, però és a canvi d'usar molta energia, vindria a ser com una nova hipoteca sobre un segon immoble. Millorarem la situació de l'aigua, a costa d'empitjorar l'energia. De vegades cal fer operacions d'enginyeria financera, però no ens hem d'enganyar pensant que hem solucionat el problema de fons.

També hi podria haver una part d'aquests peculiars interessos que es retornàs amb coneixement. Per exemple, aprendre a aplicar alguna tecnologia per a condensar aigua de la gran humitat ambient que solem tenir a l'illa. O deixant implantat i ben operatiu un sistema de tarifes que castigui el consum excessiu.

El canvi climàtic provocat per la mà humana és així mateix un crèdit que estem carregant sobre les esquenes dels que vindran. Hem emès tanta quantitat de gasos d'ençà la revolució industrial, que el planeta s'està escalfant per mor de l'efecte hivernacle que fan aquestes emissions. Estam idò obligats a aprendre a ser més eficients en energia i a desenvolupar -i usar- tecnologies que permetin treure energia de forma més renovable. Sabrem tornar aquest crèdit i els corresponents interessos o quedarem com a morosos davant els nostres hereus?

Els exemples similars són nombrosos i coneguts. L'excessiva extracció pesquera, l'epidèmia de plàstics al mar, la urbanització de la costa i tants altres processos que no mostren sostenibilitat. La idea original del desenvolupament sostenible era bàsicament això, gestionar el patrimoni que tens sense deixar deutes als que venen darrere.

Potser el dia que els professionals dels crèdits econòmics entenguin el passiu ambiental que estem creant, ajudaran a fer les coses d'una altra manera. Mentrestant, hi ha molta gent que té ganes de canviar la dinàmica i que, lluny de desmoralitzar-se, aposta perquè ens organitzem i inventem maneres molt més intel·ligents de gestionar allò que tenim.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 12/03/2018).