Perdre el compàs

Hi ha actuacions i decisions que semblen tan enfora dels desitjos que les originen, que queden com a descompassades. Llavors criden l'atenció, com aquell que balla a la pista plena de gent i fa els moviments a un altre ritme. Hi ha pèrdues de cadència que simplement fan mal als ulls o a l'oïda, però n'hi ha d'altres amb efectes molt més preocupants.

Certament, algunes coses fan perdre la concordança mentre s'analitzen. El parc aquàtic que es va aprovar a Menorca el passat mandat n'és un d'aquests casos. Apostar per desestacionalitzar el turisme i fer-ho facilitant la creació de tobogans d'aigua a l'exterior, és d'aquelles situacions que fan pensar que la partitura deu estar errada o que qui l'interpreta no controla gaire el llenguatge musical.

Aquesta aprovació venia també acompanyada d'un missatge molt repetit que anunciava la intenció de generar seguretat jurídica entre l'empresariat a l'hora de definir la política territorial. Però ves per on resulta que és una empresa del ram qui porta el tema a judici perquè diu que s'han canviat les regles del joc quan ell ja havia fet la inversió.

I podria ser que l'acord final sonàs encara molt més desentonat si, en acabar el trajecte judicial, la pretesa facilitat cap els inversors per a dinamitzar l'economia menorquina es converteix en una indemnització multimilionària per haver declarat d'interès general una cosa que els jutges no comprenen per cap dels costats.

Asincronies d'aquest estil, en major o menor grau, se'n troben amb certa periodicitat. Firmam un conveni internacional per limitar les emissions contaminants a l'atmosfera i al mateix temps establim disposicions per frenar les energies renovables a tot l'Estat. Com aquell riu que es bifurca i, malgrat el possible desig de les aigües de ser un sol cos, ja no es torna ajuntar. Crea dos mons separats i diferenciats, per molt que puguin compartir un mateix topònim original.

Aquesta dinàmica de llençar uns missatges en un sentit (declarar un compromís alt amb la sostenibilitat) i actuar de manera radicalment contrària (tenir només en compte els guanys econòmics del curt termini) no és nou d'ara. Fa uns quants anys hi havia un alcalde que es manifestava molt a favor del que anomenava “mig” ambient. L'altre mig es sacrificava intencionadament a l'altar de les operacions urbanístiques especulatives.

En tot cas, allò que s'ha extremat en els darrers temps és la quantitat d'informació que ens pot arribar i que no tenim temps de contrastar. És el que alguns denominen infoxicació, és a dir, intoxicació informativa, un excés d'impactes en forma de notícies, d'imatges, de sons o d'altres incentius, que no podem pair i i del que alguns se'n beneficien incorporant notícies falses o tendencioses.

Es coneixen asincronies ambientals que poden tenir efectes significatius, en funció de la capacitat de les espècies per adaptar-se a noves condicions. Per exemple, ja s'ha comprovat que les conseqüències del canvi climàtic, amb l'alteració de temperatures, precipitacions i demés, provoquen que algunes espècies d'insectes tenguin la seva eclosió de manera no coincident amb les plantes que tradicionalment els servien d'aliment.

Això pot implicar una minva de menjar en moments molt transcendents per als insectes, amb la corresponent baixada d'efectius que sobreviuen. I a la inversa, pot ser que algunes plantes no disposin de prou animalons pol·linitzadors quan obren les seves flors carregades d'aromes i colors. Moltes flors no generen fruit sense la visita prèvia dels companys petits, de manera que pot minvar molt la dispersió de llavors i les garanties de futur per a l'espècie. Continuar apostant pels combustibles fòssils té moltes repercusions.

El compàs es pot perdre tant si un músic s'alenteix molt, com si s'accelera massa. Quan una actuació és exagerada, pot convertir la seva original funció en una intervenció excessivament extravagant. Així són valorades encara per molta gent algunes de les estructures que es mostren com esquelets a mig muntar a la carretera general i que esperen el coratge dels governants que es van comprometre amb la seva reconducció, mentre passen els mesos.

Fora de to sembla també la recent passarel·la que s'ha instal·lat a la platja de Son Saura del sud. Una estructura feta sota el bon missatge de poder conservar el sistema dunar del trepitjar dels usuaris, però que fa perdre la imatge de platja verge, per molt que l'estructura sigui de llenya. L'actuació grinyola, sobretot, perquè el pas per la duna era fàcil d'evitar amb proteccions laterals i cartells que conduïssin els caminants cap a la zona de platja plana.

De vegades és mal de saber si és un disbarat pretendre equilibrar les coses, o si el disbarat és no pretendre-ho.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 26/03/2018)