Naturafòbia

Veient el què li cantaven -i encara li canten- a s'àvia Corema, no és difícil deduir que, a més de vella (per allò de les incontinències) la dona devia ser lletja i pobra (i fadrina o vídua). L'evolució de la sensibilitat social cap a aquestes coses ja ha fet que li comencin a dedicar algunes cançons noves més adients a l'època actual. Es passa de la befa a l'estima.

La violència de gènere tampoc ja no és una realitat permesa a l'àmbit privat, cosa que s'admetia fa uns anys. Ara, un cas de violència domèstica es converteix en un tema de projecció pública, i fer els ulls grossos i les orelles sordes no només està mal vist sinó que pot ser sancionat per omissió del deure d'auxili.

Però en altres facetes de la vida, encara hi queda molt de camí a recórrer. Fumigar amb pesticides a gran escala, extreure enormes quantitats d'aigua de l'aqüífer o tirar molt més adob del necessari, afecta els recursos i la salut de tothom, però està prou tolerat perquè es fa en un àmbit (residencial o professional) que és privat.

Els límits no sempre són fàcils d'establir, tot i que en ocasions són ben evidents. És una creu viure al costat d'una zona de fruiters que es fumiguen cada setmana amb tota casta de productes químics. Hi ha propietaris desesperats. L'aerosol dels nuvolats que s'originen -de colors canviants, groc, blau, rosa...- sovint es desplaça per l'aire i es diposita a les terres veïnes, que reben un tòxic que no han elegit.

Altres vegades l'efecte és més indirecte i no tan ràpid, com el cas dels metalls pesants que ens arriben en el peix que menjam perquè alguns industrials s'estalvien una obligació legal i aboquen constantment contaminants als clavegueram, que les depuradores no poden separar i que acaben arribant al mar. Negoci privat (ja ho sabem, els beneficis es privatitzen) front a perjudicis públics (les despeses es col·lectivitzen).

Hi ha qui diu que la difícil relació que mantenim amb la natura s'explica perquè encara perdura el record de quan teníem poca capacitat de transformació i amb la natura s'hi havia de lluitar per sobreviure.

Potser és aquest record heretat o potser hi ha explicacions més senzilles, però hi ha gent que no tolera que els arbres tirin fulles o fruits al terra de la ciutat. D'altres no poden veure una flor en una jardineria sense arrabassar-la i tampoc hi falten els que, en una mostra de curiós civisme, eviten tirar un paper o una llauna al terra i la deixen vora els ramells.

Tal vegada és que tenim una visió excessivament antropocèntrica, cosa que no és difícil perquè s'alimenta molt des dels mitjans de comunicació. Les herbes que neixen espontàniament dins la zona urbana són sempre “hierbajos”, els ocells nombrosos son “plagas de pájaros” . Fins i tot la natura en estat pur pot fer por: el repunt d'eruga peluda que va patir Menorca fa uns anys va mostrar unes imatges horripilants de cases blanques amb les parets plenes d'erugues. Clar que eren cases -d'origen il·legal- construïdes al mig del bosc. Les erugues eren al seu lloc.

La naturafòbia, de diferents graus, sembla que es manifesti contra tot allò que és biodegradable. N'hi ha que posen el crit al cel si al Camí de Cavalls hi troben excrements de ca (que hi duraran dos dies), però mai s'apunten a recollir-hi els plàstics. D'altres, en tost d'usar el paper higiènic, s'aficionen a emprar tovalloletes que duren anys i panys, embruten el camp i embussen els claveguerams.

N'hi ha més. Aquells que no poden veure un escarabat sense posar-hi un peu damunt. Els que davant un grup de formigues fliten el pati sencer. Aquells que, al primer llimac dins l'hort, distribueixen àmplies dosis de verí i maten els eriçons i els tords que es menjaven els llimacs. Els que s'emocionen davant un bé etnològic de cent-cinquanta anys i talen un arbre de tres-cents que hi havia al costat perquè no l'afecti.

Però una de les principals naturafòbies son les xarxes d'interessos econòmics que maquinen per obligar a bona part del planeta a continuar usant combustibles fòssils. Provoquen cataclismes naturals de gran consideració per tal d'evitar que ens puguem nodrir del sol o del vent. Tant de bo que, ara que el nostre particular Trump ha caigut, els nous governs mostrin més compromís amb els interessos públics, donin per tancades les portes giratòries (a quin consell d'administració anirà a parar el nostre Trump?) i apostin per un món més net.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 04/06/2018).