Ecoductes al progrés

Hi ha camins alternatius que ajuden a evitar gran part dels problemes existents. Nous itineraris que, una vegada construïts, permeten transitar de manera diferent. I això és aplicable a terra, mar i aire. 

A més dels accidents que afecten els humans, que solen tenir prou visibilitat als mitjans de comunicació, les carreteres tenen també una sinistralitat més poc coneguda sobre la fauna que es troba amb les vies rodades. A nivell mundial, les xifres són brutals. A Menorca no patim els accidents amb grans animals que es donen a determinades zones de la península (cérvols, óssos, porcs senglars...), però un estudi fet en 2003 va estimar que a les carreteres de l’illa moren anualment més de 2.000 eriçons atropellats. Cada any.

Per fer front a aquests tipus de problema i també per abordar altres qüestions importants com la fragmentació d’hàbitats, l’aïllament de poblacions i conflictes ambientals similars, es van inventar els passos de fauna, o ecoductes, que permeten conduir els animals cap a traçats que puguin salvar de manera segura l’obstacle que suposa una carretera travessant el camp.

Els ecoductes són idò nous senders per a accedir, que ofereixen opcions diferents per a superar les barreres que fins llavors eren habituals. N’hi ha que passen per sobre la carretera i n’hi ha -com els que s’han anat fent a Menorca aprofitant obres- que passen per sota. Connecten coses que prèviament s’han desconnectat i ajuden a superar efectes col·laterals negatius. Són els ecoductes físics.

Però també n’hi ha d’altres tipus, com els ecoductes procedimentals. Vies alternatives basades en canviar mètodes que es demostren negatius i els transformen amb altres més sostenibles. Un bon exemple és el problema de la capa d’ozó, que durant dècades es va anar perdent per efecte dels compostos químics que s’empraven com a refrigerants. L’ozó és essencial a les capes altes de l’atmosfera per a filtrar les perilloses radiacions ultraviolades del sol (paradoxalment, ens resulta contaminant si es troba a les capes baixes).

Després de diferents informes científics, que costaven de creure per l’acadèmia tradicional, hi va haver una reacció internacional i es va fomentar el canvi de producte. Quin temps aquells on els líders mundials treballaven per al bé comú, sense Trumps ni visionaris similars més locals. El forat de la capa d’ozó que hi havia sobre l’Antàrtida s’està tancant, encara que el canvi climàtic podria estar debilitant-lo en altres indrets.

A la mar també ens calen ecoductes, en aquest cas mentals. La posidònia és com un manà caigut del cel. Fa arena (el 90 % en algunes platges), genera oxigen i capta CO2, refugia un munt d’espècies, minimitza l’erosió marina. És molt útil tant amb praderies vives com en restes mortes en el litoral.

Aquesta passada temporada turística, el servei de vigilància marina que s’ha habilitat ha visitat unes 50 mil barques (cinquanta mil) a Balears. D’aquestes, només un 10 % han tingut una resposta negativa quan se’ls ha demanat que traslladessin el vaixell a un lloc sense praderia. És a dir, que com a mínim tenim 5.000 patrons de iot que encara són insensibles a la conservació.

A aquesta gent, caldria facilitar-los un ecoducte (més enllà de les sancions que ja existeixen) per a demostrar-los que la resta si que entenen que es pot anar al mar sense ancorar damunt posidònia. Si les empreses nàutiques s’impliquen en campanyes d’informació per als seus usuaris, si ajuden a organitzar jornades per treure plàstic a gran escala, si promouen sistemes per apropar-se al mar sense ànim extractiu, potser aquest 10 % també voldrà transitar per solcs més actuals i lògics.

En la recerca de l’excel·lència dels impactes positius, alguns ecoductes de carreteres americanes es van començar a sembrar de plantes amb perill d’extinció, que oferien flors que ajudaven a pol·linitzadors que també estaven en perill. Els resultats van ser tan bons que ara s’estan sembrant plantes silvestres amenaçades amb flors a les voreres de les pròpies carreteres.

Algunes d’aquestes carreteres s’han convertit en productes turístics per l’atractiu paisatgístic que presenten. Els ecoductes són nous ponts que poden multiplicar els seus efectes quan es plantegen de manera imaginativa. Només cal superar la pressió negativa dels que reneguen de qualsevol cosa que soni a ambiental. Ja és sabut que, en temps de conflicte, el primer que bombardegen són els ponts.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 14/01/2018)