Els eriçons són uns animals molt característics que tothom coneix per estar recoberts de punxes. Aquestes espines no són més que pèls farcits de queratina que els endureix. L'eriçò que tenim a Menorca és l'espècie més petita de les tres que podem trobar a Europa. Se la sol anomenar eriçó africà perquè és nativa del nord d'Àfrica. Des d'allà la nostra espècie l'ha escampada a la franja litoral de la península ibèrica, Malta, Canàries i a totes les illes de les Balears. Les restes més antigues trobades d'eriçons a Menorca daten del segle XIII (Morales i Rofes, 2008), pel que s'ha suggerit que fossin els almohades els que la introduïssin, ja que està documentat que per ells l'eriçó era un menjar apreciat i també emprat amb finalitats medicinals.
La nostra espècie d'eriçó es diferencia de les altres europees per ser una mica més petita, tenir el front sense punxes i amb un disseny diferent. Damunt el cap es pot apreciar una mena de solc com una clenxa entre les punxes. És de colors més clars i té les orelles més grans. Les punxes són de color clar amb un anell fosc cap a la meitat. En tenen entre cinc mil i set mil. Està adaptada a un clima més càlid. Les punxes dels eriçons són una defensa molt efectiva contra els depredadors. Quan es senten amenaçats s'arrufen i ericen les pues formant una bolla espinosa, que desincentiva qualsevol atac. Com que fien tant d'aquest sistema de defensa, no han adquirit estratègies de fugida, i no corren gaire.
Els eriçons són animals nocturns. S'activen poc després de la posta del sol, i tornen al cau abans de l'alba. Es passen el dia dormint. Es guien sobretot per l'olfacte i l'oïda. Tenen mala vista. No paren d'olorar amb el seu musell esmolat cercant cuques de tot tipus de les que s'alimenten: insectes, llimacs, cucs, caragols, someretes... En menor mesura mengen també qualsevol altra cosa, com restes animals, fruites, llavors... Tenen unes dents molt punxegudes adaptades a capturar les seves preses. Poden arribar a consumir fins a 200 g en una nit. Rarament hivernen, per poc temps, si fa molt de fred. Quan ho fan, alenteixen el seu metabolisme, baixant la temperatura corporal fins a només 9º C. De juny a octubre neixen els nadons. La gestació dura només uns 28 dies, i les llorigades poden ser de tres germanets. És possible que una mateixa femella pareixi dues vegades la mateixa temporada. Els nounats tenen la pell rosada, sense cap pèl i amb unes punxes toves que van perdent al cap d'un mes, a l'hora que van adquirint les espines típiques dels adults. Fins a les dues setmanes no obren els ulls. Al principi només mamen de la mare, fins que poc a poc van incorporant altres aliments. Solen viure de quatre a set anys, encara que es coneixen casos de fins a catorze anys.
Els eriçons són molt freqüents a Menorca. Viuen a zones obertes, com garrigues, marines o conreus abandonats. Tenen molt pocs enemics naturals, sobretot des de que arriben a adults. Els més joves poden ser depredats per marts o qualque òliba. Però allà on més eriçons moren és a les carreteres, atropellats. De fet són una de les espècies amb més baixes per aquesta causa. Fa uns anys es va estimar que a Menorca morien anualment 2000 eriçons atropellats (Roig i al., 2004). Es poden adoptar mesures quan es dissenyen les carreteres per reduir aquesta accidentalitat. La conducció responsable, a velocitats moderades, també pot ajudar a reduir qualsevol tipus d'accident. Els eriçons estan molt afectats per paràsits, tant externs com interns. Les pues són un sistema eficaç contra els grans depredadors, però dificulten molt poder-se netejar de paparres i altres àcars.
Els eriçons formen part de la nostra cultura ancestral. Fins ben entrat el segle XX es caçaven i es menjaven. La seva carn era molt apreciada, sobretot en una economia de subsistència. Es capturaven al vespre, amb cans eriçoners, ensenyats per localitzar aquests animals. També era freqüent tenir eriçons als horts per a que controlassin les poblacions d'animalons. Avui en dia és una espècie protegida que ni es pot caçar ni es pot tenir en captivitat, encara que a Balears és una espècie prou abundant. A nivell europeu es determina la seva protecció a la Directiva Hàbitats, que es concreta a nivell espanyol al RD 139/2011. Es venen espècies híbrides com a mascotes, però és una pràctica desaconsellable, ja que no deixen de ser animals amb instints salvatges gens adaptats a conviure i a establir vincles emocionals amb humans, com sí que ho fan els cans o els moixos domèstics.
Classe: Mamífers
Ordre: Erinacimorfs / Eulipotifles
Família: Erinacèids
Espècie: Atelerix algirus
Noms populars: Eriçó africà, eriçó clar (cat), erizo moruno (esp), hérisson d'Algérie (fra), riccio algerino (it), algerian hedgehog (eng).
Distribució: Originari del nord d'Àfrica, des del Marroc fins a Líbia. Introduït a la costa mediterrània de la Península ibèrica, Malta, Illes Balears i Canàries.
Mides: Fins a 25 cm. Fins a 700 g de pes.
Hàbitat: llocs oberts , com marines aclarides, garrigues, camps abandonats
Alimentació: Principalment insectívora.
Reproducció: Placentària. 1-2 parts d'1-4 cries, de juny a octubre.
Estat de conservació: Molt bo a Menorca. Qualificat de "preocupació menor" en el conjunt de l'espècie.
Protecció legal: Protegida a nivell europeu per la Directiva Hàbitats. A nivell estatal pel RD 139/2011.
(Article publicat per Montse Bau i Tòfol Mascaró, biòlegs del GOB Menorca, a la secció XOC del diari Menorca, el 10/10/2018)
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- 4276 lectures