No és difícil observar la característica silueta d’aquest majestuós ocell a Menorca. I és que el milà, amb la seva coa de peix i el seu vol àgil, es deixa veure fàcilment planejant les tanques de Menorca en busca d’aliment.
És un ocell fàcil d’identificar, un rapinyaire de mida mitjana de tons rogencs, ratllat d’obscur a les parts ventrals, amb un característic cap de color gris, coa vermellosa molt llarga i forcada i unes taques blanques a les ales que es veuen d’enfora. El seu vol és hàbil i majestuós. És carnívor, però té poca capacitat de caçar i cerca preses fàcils. Des de rates i ratolins, a conills mixomatosos, petits ocells, insectes i sobretot carronya, animals morts que troba pel camp, en abocadors i també a les carreteres. Tot i que freqüenta espais oberts en busca d’aliment, cria a zones boscoses, als arbres, on hi instal·la el niu. Durant l’època reproductiva els adults es poden veure en acrobàtics vols nupcials. La femella sol pondre tres ous de manera gradual, així que no tots els polls neixen al mateix temps, podent-se observar una apreciable diferència de mida entre els germans i donant una superioritat evident als polls que neixen abans. Aquesta és una estratègia típica dels rapinyaires, que fa que la supervivència dels polls estigui molt condicionada a la disponibilitat d’aliment.
El paisatge en mosaic de Menorca és un hàbitat idoni per aquesta espècie. La combinació de boscos amb espais oberts de tanques i pastures, facilita la biologia del milà. Per tant, una bona gestió agrària, sense ús de químics i afavorint espais diversificats oberts on hi proliferin potencials preses, contribueix a la seva conservació.
A Menorca també podem observar una altra espècie de milà, el milà negre, només en època de migració. Per contra, el milà és una espècie sedentària a Menorca, que es veu molt poc incrementada per alguns exemplars visitants de latituds més nòrdiques durant l’hivern.
Aquest rapinyaire té una distribució relativament reduïda, ja que la majoria dels seus exemplars es troben a Alemanya, França i Espanya. També es troba de forma més escassa a altres països com la Gran Bretanya, la zona est d’Europa, el nord d’Àfrica, Turquia, la zona del Caucas i algunes illes mediterrànies. Pel que fa a Menorca, la seva població ha estat molt estudiada, i es compta amb un pla de recuperació a nivell balear. A dia d’avui es contemplen una trentena de parelles reproductores (De Pablo, 2016). En el passat aquesta espècie va ser molt més abundant, i tot i que en els darrers anys la seva població reproductora es troba en augment, a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta va estar al límit de l’extinció. El motiu, una de les principals amenaces que té el milà: l’enverinament. Malauradament, els milans han patit i segueixen encara patint, les conseqüències de la falta de sensibilització en quan a l’ús indiscriminat de verins al camp. Aquesta pràctica, d’ús totalment prohibit, causa grans perjudicis al medi ambient, ja que no solament moren els animals objecte de l’enverinament (normalment rates i moixos assilvestrats), sinó que incorporen aquests tòxics a les cadenes tròfiques afectant especialment a espècies carronyaires, que s’alimenten d’animals morts, com poden ser els milans. No cal dir que, a més a més, és una pràctica molt perillosa també per a la salut de les persones.
Una altra amenaça important dels milans són les electrocucions a les torres d’electricitat. Aquest és un tema pendent a Menorca des de fa temps. S’ha constatat la mortalitat per aquesta causa al trobar milans morts davall de les torres elèctriques, i tot el degoteig incessant d’animals electrocutats, encara no s’han aïllat de manera efectiva totes les torres perilloses. Es tracta de punts que, pel seu disseny, electrocuten els ocells de certa envergadura que les empren de posador. És un problema important, que afecta de manera forta a espècies que es troben en perill d'extinció, com és el cas del milà. Molts d'animals protegits moren cada any per electrocució quan es posen sobre aquelles torres que tenen un disseny perillós per a la fauna. Un problema conegut de fa dècades i sobre el qual no hi ha manera de posar-hi una solució generalitzada, malgrat que es coneixen les alternatives a aplicar.
Desgraciadament, el milà també pateix accidents a les carreteres quan intenta alimentar-se dels milers d’animals atropellats que s’hi troben. Al Centre de Recuperació de Fauna Silvestre de Menorca cada any ingressen milans accidentats degut a alguna d’aquestes causes.
Classe: Aus
Ordre: Accipitriformes
Família: Accipítrides
Espècie: Milvus milvus
Noms populars: Milà, milana, milà reial (cat), milano real (esp), red kite (eng), milan royal (fra), nibbio reale (it)
Distribució: Sedentària i cria a Menorca i Mallorca. Migrant a la resta d’illes Balears. Present a Alemanya, França i Espanya i amb menys abundància a la gran Bretanya, est d’Europa, nord d’Àfrica, la zona del Caucas i algunes illes mediterrànies.
Mides: 60-66 cm de longitud i 175-180 d'envergadura. Pes entre 800 i 1000 g.
Hàbitat: Cria a zones boscoses però necessita espais oberts per a cercar aliment.
Alimentació: Principalment carronyaire (animals morts), però també pot caçar petites preses com micromamífers, conills malalts, petits ocells, insectes, etc.
Reproducció: Ovípara. El festeig dels adults comença a finals de febrer principis de març. Pon 2-3 ous la segona quinzena de març. Incubació de 30-34 dies . A les 7-8 setmanes els polls comencen els seus primers vols d’exploració.
Estat de conservació: Catalogada com a «Quasi Amenaçada» a nivell mundial. Catalogada com "En perill d’extinció» al Catàleg d’Espècies Amenaçades Nacional i de les Illes Balears. Pla de Recuperació del Milà a les Balears (2008-2014).
Protecció legal: Protegida a nivell europeu pel Convenis de Berna, de Bonn, la convenció CITES i la Directiva d’Aus. A nivell estatal pel RD 139/2011.
(Article publicat per Montse Bau i Tòfol Mascaró, biòlegs del GOB Menorca, a la secció XOC del diari Menorca, el 21/11/2018)
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- 3921 lectures