100 grams de pernil

Són les lleis les que canvien la societat o les lleis només es fan quan la societat està madura per a acceptar-les? El lideratge es basa en marcar camins i que la gent ho segueixi, o en saber quin camí voldrà la majoria? És cert això que diuen alguns, que el lideratge consisteix en seguir els teus seguidors?

Al supermercat. 100 grams de pernil, per favor. La dependenta, seguint les indicacions que li han donat els seus superiors, va posant les llesques dins una safata de porexpan. Cada poques llesques de pernil, hi posa un full de plàstic al mig. En acabar, passa la safata plena per la màquina de film i la deixa segellada.

A la primera llesca. Perdona, m’ho pots posar sense safata i sense plàstic, per favor? És clar, ho vol només amb paper encerat? Perfecte, gràcies. Tenim el pernil i ens hem estalviat la safata, els fulls separadors de plàstic i el film, que haurien tardat al manco mitja vida humana a degradar-se. També ens hem estalviat els contaminants que el plàstic transmet als aliments quan hi està en contacte directe. És fàcil, però ho fa molt poca gent.

Tothom creu que la seva aportació a la creació de residus plàstics és insignificant. Ho deixa de ser quan es suma a la de milions d’humans que, cada dia, generen uns residus que ja s’han identificat com un problema d’ordre mundial, que afecta tant la salut de la gent com la viabilitat dels cicles naturals.

Són nombroses les persones que opinen que això només s’acabarà quan les lleis prohibeixin que els aliments s’emboliquin amb tantes vestes de plàstic. Quan es retorni al granel, quan es reutilitzin envasos en tost de reciclar-los, quan tots els materials siguin biodegradables. Però la història és plena de lleis exitoses i de lleis fracassades.

Quan es va prohibir l’alcohol a la Nord-amèrica dels anys vint, es van disparar les màfies, els crims i la violència, fins que es va derogar la llei. En canvi, la prohibició de fumar a locals tancats a l’Espanya actual es va acceptar amb tanta normalitat que sorprenia als analistes. Potser la segona societat estava preparada per a tal mesura i no hi estava la primera.

Les confluències, les conjuntures, també hi deuen tenir molt a veure. L’epidèmia de parcel·lacions il·legals dels anys setanta i vuitanta a Menorca eren una suma de coses. Uns propietaris que hi guanyaven molt trossejant la seva propietat, uns vesins que es beneficiaven de fer-se una casa sense projectes ni impostos i uns ajuntaments poc preparats en disciplina urbanística i temorosos dels efectes electorals.

Ara qui fa una parcel·lació il·legal ha d’anar viu. Si se sap, se l’assenyala i se’l persegueix (o és amb l’ordre invers?). Qui es fa una casa il·legal pot acabar amb una sanció i amb una ordre de demolició. Les institucions estan més preparades -tot i que es pugui millorar- i la societat ja ha entès que un nucli de cases descontrolades acaben contaminant l’aqüífer, espenyant el paisatge, moltes vegades emparant activitats econòmiques no declarades i causant costos a la comunitat, sense haver generat cap ingrés. El polític que ho defensi, pot pagar un cost electoral.

La nostra societat està a punt de fer una gran passa en el canvi de paradigma de l’energia. El nou govern de Madrid va alçar la prohibició de les renovables (ja sabem que els ultradefensors del lliure mercat s’obliden del seu dogma si han de perdre beneficis). El Parlament Balear ha fet una Llei que posa dates i xifres per fer el canvi. I estem a punt d’aprovar un PTI que té l’oportunitat d’establir criteris sobre zones i maneres d’implantar l’energia renovable a Menorca.

La societat sol anar per davant de les institucions. Frenar l’energia més neta i econòmica ja no era explicable. L’impost al sol era una vergonya mundial. Els estudiants s’estan llegint les publicacions dels científics. A Londres, la gent demana terminis més curts i ritmes més accelerats de transició. Hi ha clamor, justificació i necessitat. Les lleis podran avançar.

Tornem al pernil i al plàstic. La normativa europea aposta per eliminar plàstics innecessaris. La recent llei balear de Residus, també. La presència de plàstic per tot arreu s’està analitzant com una urgència planetària, similar a la del canvi climàtic, però encara no està tan assimilat. Perquè la normativa provoqui canvis ràpids, que és el que fa falta, necessita que la societat acompanyi.

100 grams de pernil. Sense safata ni plàstic, per favor.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 06/05/2019)