La transició del clima

La humanitat ha viscut quasi tota la seva trajectòria de milers d'anys de manera molt similar. Però als que ara habitam la terra ens ha tocat viure canvis estructurals accelerats. Els experts diuen que estem a punt d'entrar en un nou escenari mundial. I això també implica efectes a nivell local.

Realment, sembla que aquell carretó que anava a ritme pausat pels camins de la història, ara sigui una bolla de neu que baixa costa avall a tota velocitat, cada vegada més gran i més complicada de gestionar.

Amb aquesta evolució tenen molt a veure les innovacions energètiques. D'emprar la força dels animals i les persones (sovint amb esclaus), vam aprendre a aprofitar la força de l'aigua i del vent per a moure molins de moldre. Amb la posterior descoberta del petroli, es pujava un nou escaló que faria enlairar la capacitat humana de transformació.

Ara, sembla que aquesta era arriba a la seva fi. En part perquè ja hem esgotat les grans reserves petrolieres del món i en part perquè aquesta pràctica de cremar els antics organismes que es van morir en ambients anòxics i van quedar sepultats de sediments, ha provocat un alliberament de gasos que ha incrementat substancialment l'efecte hivernacle, fins el punt de començar a escalfar el planeta a un temperatura perillosa per a la nostra espècie.

La tecnologia, que no atura d'evolucionar, brinda la possibilitat de fer electricitat a partir del sol i del vent, uns elements que s'ofereixen gratuïtament a quasi bé tot el món. Diuen els entesos que, just en 2019, ja s'ha aconseguit que aquestes energies renovables siguin més barates que el petroli. Una informació clau, perquè a partir d'aquest moment el propi mercat anirà fent la seva feina de transició.

De fet, el mercat internacional ve donant mostres del millor pronòstic de les renovables en els darrers anys. Basta veure com hi ha molts inversors importants que van abandonant els combustibles fòssils i fan les seves inversions a ofertes més netes.

Sens dubte, la pressió social i les conseqüents regulacions cada vegada més exigents en termes ambientals, han ajudat a aquesta tendència. Sociològicament, s'està donant per primera vegada una mobilització important que té com a denominador comú la recerca de la supervivència com espècie.

L'arribada de les renovables a gran escala ve inevitablement acompanyada del debat sobre els territoris que s'hauran de dedicar a aquesta nova funció de producció energètica. Es requereixen moltes hectàrees per a captar el sol i fer electricitat de manera significativa. I encara més rostida es presenta la instal·lació de molins de vent, que protagonitzaran el paisatge des de molt lluny. Això és un xoc cultural i pot representar la pèrdua de valors territorials.

Usar les teulades i els terrats de les zones ja transformades és una bona idea, però insuficient. Tampoc les iniciatives d'estalvi, que són les més intel·ligents, basten per a substituir la civilització de l'energia fòssil.  O sigui que o empram territori o hem de perllongar el fum de les centrals tèrmiques. Una cosa va amb l'altra.

Per tant, s'imposa la necessitat de discutir criteris d'ordenació territorial per decidir on s'accepten la noves energies i on no, de plantejar propostes que busquin la màxima compatibilitat amb els valors de les zones on finalment es posin plaques o molins, d'assegurar sistemes de construcció que permetin la reversibilitat cap a les condicions originals de sòl rústic quan s'acabi la vida útil de les instal·lacions.

Són debats complicats, perquè s'han d'orquestrar necessitats (la nova energia) amb virtuts (l'estima al territori rústic). Perquè un camp de plaques és un element nou que no estem acostumats a veure. Encara que puguin aportar un alt benefici a la societat si permeten reduir les emissions de la central que crema fuel tot el dia i tot el vespre. Hi haurà qui ho consideri un avanç i qui ho trobi un atemptat. Que sigui una discussió complexa no lleva que sigui inevitable.

La transició energètica depèn en gran part de les decisions que es prenen al govern central. Fins ara, hi hagut mostres sobrades de l'estreta convivència d'aquestes estructures amb les grans companyies elèctriques. No sembla gaire plausible que les transformacions significatives arribin gentilment des de dalt. Només es produiran si les veus del carrer retronen prou en l'opinió pública.

Potser és per això que alguns demanen amb insistència -i en ocasions amb mal gust- que la Greta i els seus estudiants deixin de manifestar-se i tornin a les classes.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 16/12/2019)