El sistema econòmic que tenim a la nostra realitat és considerablement eficient a l’hora d’organitzar les coses per preu. Per això s’ha estès tant. Però falla de manera estrepitosa a l’hora d’incorporar a la comptabilitat alguns dels valors més importants. I per això tenim tants problemes.
Qualsevol empresari o treballador sap que tenir una plantilla motivada, compromesa amb els objectius, satisfeta de les coses que es van aconseguint, és un valor importantíssim. El món està ple d’alts directius que fan cursets per aprendre a generar un bon ambient al treball, més enllà dels incentius econòmics.
Alguns nuclis de població d’arreu d’Europa, que van quedar durant dècades amb molts pocs recursos econòmics, no es van poder modernitzar i la seva fesomia arquitectònica i patrimonial va romandre com fossilitzada. Però avui això és un atractiu enorme, que genera un turisme atret per trobar coses diferents.
Segurament, si Maó conservàs ara el barri de carrers empedrats que hi havia als anys quaranta a la baixada del port, amb cases laterals que aprofitaven coves i amb la petita església de Sant Pere sota el mirador de la plaça Conquesta, la imatge de la ciutat seria molt més bucòlica i original.
Probablement la zona era pobre, insalubre i a estones perillosa, motius per la qual va ser remodelada per l’actual Costa de ses Voltes, més pensada per facilitar la connexió amb vehicle entre ciutat i port. Potser amb els valors d’avui no es faria igual.
A l’hora de posar preu a les coses, calen criteris que no sempre són damunt la taula. No és el mateix fer llenya de xemeneia amb les branques esporgades dels ullastres que van ocupant espai agrari, que fer-ho amb la venerable alzina de s’Alqueria Blanca.
El caràcter majestuós, ancià i poc freqüent d’aquest monument natural ha fet que actualment estigui protegit com a arbre singular.
Però molta de la llenya que s’està talant a l’Amazònia, prové d’arbres molt més monumentals que aquest. Si no han rebut una protecció específica, compten només com a llenya, igual que les branques esporgades dels ullastres.
Els talaiots de Cornia i de Torelló van perdre algunes grans pedres de la part superior perquè es van usar per fer el monument als caiguts de l’Esplanada de Maó o el moll de l’illa Pinto. Altres peces megalítiques encara van tenir un destí més insuls, quan es van capolar per omplir els clots de la carretera general. Talaiots a preu de pedra.
Tot això ve a compte perquè, malgrat que hem avançat molt en diferents temes, encara hi queden molts valors que no són registrats als balanços econòmics i que tampoc gaudeixen de regulacions específiques, amb la qual cosa poden passar fàcilment sense percepció i és més fàcil que es perdin.
Per sort, hi ha cada vegada més metodologies que treballen, cadascuna des del seu àmbit i no sense algunes contradiccions, per posar en valor les coses que no tenen preu evident. Això és el què s’ha fet amb l’estudi de petjada ecològica de la producció de vedella de Menorca a les finques gestionades amb criteris de custòdia agrària.
Comptant totes les incorporacions de materials i energia que cal posar per produir vedella estàndard (gasoil de maquinària, menjars suplementaris, fertilitzants químics, etc) i comparant-los amb la gestió més agroecològica que s’impulsa des de la custòdia agrària (pasturatge més profitós, menor llaurat, manteniment del mosaic de vegetació natural, etc) resulta que la petjada ecològica del quilogram de carn produït a Menorca és un 65 % menor que la mitjana del mercat estatal.
Aquest costum modern de no valorar les coses que no tenen preu evident (l’aire sa, la potabilitat de l’aigua, el grau de fertilitat de la terra, la flora i la fauna que fan possible els processos ecològics essencials...) està a la base de gran part de les problemàtiques ambientals actuals, que al final s’acaben traduint en dificultats econòmiques i de salut.
Ara és temps d’esclatassangs, de molses i de verdor. De llentrisca madura i d’horta d’hivern. D’espectaculars postes de sol i de platges -ara si- amb poca gent. D’ocells migradors i de passejos reconfortants. D’activitats culturals i de construcció de societat.
Treballar per fer visibles els valors intangibles és una molt bona eina per demostrar que hi ha solucions, que les coses es poden fer de manera diferent, amb bons resultats i amb molts menys efectes secundaris indesitjats. Cal ajudar perquè es tenguin en compte.
(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 01/11/2021 a la secció Època de muda)
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- 3200 lectures