Imaginem una planta antiga que va abandonar el mar primigeni i va aprendre a respirar i a viure sota la sequera de la vida terrestre. L'itinerari evolutiu la va portar a fer flors i fruits. Però encara noves circumstàncies en els llargs períodes viscuts sobre el planeta, l'empenyerien a tornar a viure al mar. Un viatge d'anada i retorn que confereix condicions especials.
Imaginem que una d'aquestes plantes és un cereal, que espiga com el blat o l'arròs, però al mar. Que té moltes utilitats si es cuina. Que se'l pot transformar amb farina per panificar o fer-hi pastes. Que presenta molts aminoàcids i vitamines, però que no té gluten. I que es pot sembrar dins el mar, a salines o zones on es pugui tenir un cert control. No li cal terra fèrtil ni aigua dolça. Un dels menjars del futur.
Hi podem afegir que la planta en qüestió configura un hàbitat refugi per a moltes espècies, que genera una gran quantitat d'oxigen, que captura molt de carboni de l'aire i el fixa en forma d'organisme. Un dels exemples on poden conviure l'interès humà i el de la natura.
Espais entre dos mons, com les salines artesanals, uns ecosistemes seminaturals on es cultivava la sal. Un producte antic com el propi blat, l'oli o la vinya, que va contribuir a crear uns llocs singulars dotats alts valors paisatgístics, etnològics, ecològics, arquitectònics i socials.
Els saliners, a qui en algunes zones s'anomena també salicultors, són gent de físic dur i pell rostida, perquè la sal interacciona de manera important amb els cossos. Han de saber aprofitar les plenes per obrir les comportes i deixar entrar l'aigua marina dins el gran recinte separat del mar i dividit interiorment a base de paret seca impermeabilitzada amb argila.
A les salines de la Concepció, que van funcionar fins els passats anys vuitanta, la primera gran bassa s'anomena na Freda. És el primer pas per anar incorporant temperatura. Per gravetat passava a d'altres receptacles més petits. La primera meitat de les instal·lacions tenen un suau pendent cap a l'interior i l'altra meitat la té en sentit invers, per abocar al mar l'aigua sobrant.
La darrera etapa és allà on la sal passa d'estar dissolta a fer-se cristalls sòlids. Un tema bàsic aquí és saber aprofitar els vents propicis, que eixuguen la superfície i desencadenen el procés productiu. És on es recollia el fruit de la feina i es traginava a mans fins els magatzems on es processaria per la venda.
Els diferents graus de sal que ofereix l'aigua i la profunditat variable dels estanys, diversifica l'oferta per als animals. Diferents espècies de peixos entren al recer dels primers recintes, amb fama de viure amb més calma i generar un greix especialment saborós. Ho saben també els corbs marins, els agrons i qualque àguila peixetera.
Per les voreres i les petites platgetes d'argila que es formen als cantells dels tancats, els limícoles hi troben el seu paradís per cercar cucs, crustacis i altres animalons. Sobre closquetes d'escopinyes o al recer de les salicòrnies, molts faran el niu. Flamencs, espàtules, ànecs i diferents rapinyaires que els sobrevolen, s'afegeixen a la festa visual.
La importància ambiental de les salines artesanals d'Europa ha anat en augment, degut a la degradació d'altres zones humides que pateixen escorrenties carregades d'adobs químics i pesticides. Els entesos en fauna migradora les consideren essencials pel descans i l'alimentació de moltes espècies que fan anualment el seu periple aeri i per això hi incentiven noves economies.
A la pesca selectiva ja esmentada s'hi afegeixen cultius de microalgues usades per dietètica i cosmètica, banys terapèutics hipersalins, observació controlada d'ocells i un llarg etcètera.
A Dinamarca, han apostat per aprofitar els ports i les zones arrecerades per la producció d'aliments marins de qualitat, que no caiguin en l'error de les grans piscifactories. Es busquen sistemes amb poca dependència del petroli i que ajudin a segrestar carboni. Han inventat un sistema que s'està replicant a tota la costa danesa.
El món actual necessita superar la falsa dicotomia entre economia i medi ambient que ha presidit fins ara la major part de decisions.
Exemples d'aquest nou enfocament, que han passat de la teoria a la pràctica i han demostrat la seva viabilitat en els dos sentits, es reuneixen a les jornades que es celebren pròximament a Menorca sota el lema La Mar de Futur. Gent de diferents indrets, que treballen amb il·lusió i constància per trobar el nou paradigma de la sostenibilitat. Posem-hi els cinc sentits.
(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 02/05/2022)
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- 1733 lectures