Les dessaladores del parany

La ment humana és un entramat de circuïts altament creatius. I quan actua en societat, on es combinen les interaccions, els estímuls i les cohibicions entre molts de cervells, acaba oferint resultats sorprenents. De vegades, considerablement antiintuïtius.

Alguns estudis que analitzen casos concrets, mostren aquest nivell de paradoxes. Als lavabos on s'ofereixen tovallons de paper per eixugar-se les mans, el consum augmenta quan s'hi posa una paperera de reciclatge. A les oficines on la gent empra paper per diferent treballs, també es dispara el consum quan hi ha una caixa per a reciclar-lo.

Ve a ser com si el nostre pensament entengui bé la part positiva que implica el reciclatge, però converteixi també en una acció desitjable un major consum, perquè així augmentarà el volum reciclat. I és per aquest camí com una acció voluntariosa pot induir un efecte ambiental pervers, perquè molt millor -ambientalment- que reciclar, és no consumir.

El mercat utilitza amb molta habilitat aquestes contradiccions del pensament humà. En general, quan es tracta només de canviar un producte per un altre, cal preveure efectes secundaris i dissenyar accions per a controlar-los. És diferent si la mesura inclou canvis d'hàbit.

Potser per això hi ha reticències a la recollida de residus porta a porta. Perquè implica un canvi de costums. De manera que un dia treus un tipus de residu i un altre dia un altre tipus. On s'ha aplicat bé, ha donat molt bons resultats en termes de reaprofitament de residus i, per tant, de reducció de contaminació o de noves extraccions al medi.

Però cal preveure diferents reaccions. Com per exemple l'anomenat "turisme de residus", això és, gent que agafa la bossa de fems i la porta a un altre municipi on encara no s'estigui aplicant el porta a porta. Una prova de com ens costa canviar d'hàbits. Per molt que impliqui més temps i diners -en trasllat i en combustible del cotxe-, hi ha gent que aposta per això amb tal de preparar la bossa de fems com sempre.

Fent un símil amb aquests temes, a les zones turístiques saturades durant la temporada estiuenca, com ho és la nostra illa, es solen rebre bé els nous productes turístics que poden funcionar en altres mesos de l'any, perquè volem pensar que atrauran la gent fora de l'estiu. En aquest sentit, no és igual un nou hotel de platja que un agroturisme d'interior. El fet, però, és que els agroturismes funcionen a ple rendiment també durant l'estiu i, per tant, sumen gent quan ja n'hi ha prou.

En realitat, per baixar la massificació estival no cal afegir nous productes, sinó establir un sistema de modernització de places turístiques de litoral, de forma que de cada tres que n'hi ha, s'hagin de transformar en una. Això i aconseguir cada any uns quants centenars d'expedients sancionadors i d'import significatiu pel lloguer turístic il·legal. 

Aquests dies passats s'ha donat a conèixer un cas on dos-cents xalets prevists no es poden construir perquè no disposen de prou abastiment d'aigua potable. Viure situacions així posa sobre la taula l'elevat consum que estem fent d'aquest recurs limitat i podria ajudar a impulsar mesures per racionalitzar els usos en uns termes més raonables.

Però això significaria un canvi d'hàbits. Canviar el model de jardineria, convertir els ajuts agraris en línies de reconversió per abandonar els grans regadius d'aspersió, tapar piscines per a disminuir evaporació, aplicar un programa de reducció permanent de pèrdues a la xarxa...

En tost d'això, veurem la promoció insistent de la idea de noves dessaladores, que fan l'efecte en els nostres circuits cognitius d'acabar amb la sensació d'escassetat de l'aigua i, per tant, de poder seguir apostant per un creixement d'allotjaments d'estiu sense límit.

Aquestes instal·lacions poden tenir sentit quan serveixen per tenir l'aigua necessària per a la vida i per a la dignificació de les condicions de ciutadania (poder-se rentar, netejar la casa, regar la producció agrícola necessària per alimentar la població, etc).

Però si prèviament no es desclassifiquen els milers de xalets que hi ha prevists a la costa de Menorca, si continuarem emprant aigua dolça per a tobogans turístics, jardins nòrdics o produccions agràries que després no es poden vendre sense ajuts milionaris cada semestre, ens podem estalviar les noves plantes per dessalinitzar, perquè tenen un elevat consum elèctric, produeixen una salmorra molt difícil de gestionar i contribueixen a perpetrar un model que molts menorquins no volen.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 16/10/2023)