La recepta antiga

Certament, són temps de canvi. Cada vegada és més clar que les coses no tornaran a ser com abans de 2008. Però la inèrcia -que alguns diuen que és la força més gran del món- encara es nota molt en algunes actuacions institucionals. I a cada dia que passa és més evident que haurà de ser la societat civil la qui promogui els canvis.

N'hi ha molts que esperen simplement que la crisi passi per poder tornar al model anterior. A això hi contribueixen en gran manera alguns anuncis oficials: “L'any qui ve serà molt dur, però segur que en el pròxim remuntarem”. Els anys passen i el discurs es manté. Però, si són certs alguns pronòstics en l'aspecte energètic, més val que ens anem fent a la idea que el canvi ha vingut per quedar. I potser, per agreujar-se.

La crisi té aspectes molt negatius, perquè hi ha quantitat de gent passant penúries veritablement innobles, mentre d'altres s'han enriquit aprofitant la manca de regulació en la distribució de guanys. Malgrat tot, el gran sacseig que estem vivint també permet percebre dinàmiques positives, com un major interès social en els temes que són d’abast públic, així com una major reflexió per buscar-hi solucions.

Més val que sigui així perquè, com dèiem, les inèrcies institucionals no ofereixen gaire símptomes per a ser optimistes. I el cas de Menorca s'està convertint en un paradigma d'aquesta asintonia entre el discurs i els fets.

Els parlaments oficials parlen de sostenibilitat, de buscar l'equilibri, de “posar en valor” el patrimoni natural, de turisme actiu, de Reserva de Biosfera, de Patrimoni de la Humanitat... Però les actuacions reals s'encaminen cap a una modificació del PTI que busca permetre noves urbanitzacions en espais ara intocats, o cap a grans rotondes amb ponts i vials afegits a la carretera general. És a dir, ciment i asfalt. Per damunt dels discursos, el Consell Insular està emprant la recepta antiga.

En àmbits més reduïts i distesos, tothom està d'acord en què, tant per motius de qualitat de vida, com per estricta estratègia econòmica, s'han de mantenir els aspectes diferenciats que Menorca conserva. Però després, a l'hora de la veritat i de les votacions institucionals, s'imposa l'esmentada inèrcia i tornam a les fórmules de sempre.

Comença a fer-se difícil creure en la recepta del ciment. Modificar el PTI per poder fer aprofitaments urbanístics a zones que ara estan protegides, sens dubte que pot tenir interès per aquells propietaris (o societats anònimes) que poden veure requalificats els seus terrenys. Però és complicat entendre que aquesta pugui ser una estratègia econòmica per a Menorca. Entre el que hi ha mig construït, sumat a tot el que està acabat i no es pot vendre, més totes les àrees que actualment ja permeten construcció (equivalent a un 30 % de la superfície urbana actual), Menorca té capacitat urbanística per 20 anys com a mínim. La proposta del ciment no respon, idò, a una estratègia d’interès per a la comunitat.

I tampoc pareix una recepta gaire actual l’aposta de l’asfalt que es dedueix de les obres anunciades per a la carretera general. Amb totes les informacions solvents sobre el peak-oil i les perspectives d’augment progressiu del preu del petroli, no sembla en absolut que en els pròxims anys es pugui esperar res d’invertir en grans obres de carreteres.

De manera que benvinguda sigui la creativitat que surt de les reflexions ciutadanes. Caldrà distribuir energies per poder anar creant noves dinàmiques, al temps que treballar per frenar actuacions que poden causar un mal irreversible a l’illa.

(Article publicat per Miquel Camps al diari Menorca el 10/12/12)