El pes absolut

Estem veient darrerament com es produeixen mobilitzacions importants, que no troben cap tipus de permeabilitat  -al manco, aparent- en les institucions públiques a les quals es dirigeixen. Ni un moviment de canvi en la polèmica de l'educació. Ni un esbós de replantejament en el cas de les grans rotondes de la carretera.

Algunes teories atribueixen aquesta nul·la disposició al diàleg a la situació de majoria absoluta monocromàtica a moltes institucions. És sabut, també per altres situacions anteriors, que la majories absolutes solen provocar que acabi governant molt més el partit que no la institució pública.

Això es palpa per part de la gent que interacciona sovint amb les persones que han rebut un càrrec públic. Els missatges a la cordialitat i a la negociació solen estar presents als inicis (”no hi ha res tancat”, “estem oberts al diàleg”...) però ben prest es detecta que els apropaments que sembla que es van aconseguint, de sobte tornen enrere. És una mena d'efecte acordió, és l'efecte de les directrius que, periòdicament, es reparteixen des de la formació política corresponent..

I és que, quan hi ha majoria absoluta i es fa reunió “de partit”, el missatge és molt clar: es compta amb el suport de gran part de la societat i per tant les decisions que es prenen estan legitimades. Aquesta és la missiva que repeteixen els quadres superiors i que acaba impregnant als qui estan al càrrec públic. Ho veim cada dia a tots els mitjans.

En la conjuntura actual, a més d'una crisi econòmica hi ha especialment una crisi institucional, perquè molta gent veu que alguns poders econòmics (els bancs, les elèctriques, les grans constructores...) en realitat governen més que no els elegits per votació. Perquè cada dia es comprova que la crisi econòmica arruïna les empreses i els ciutadans d'a peu, però també es constata que els negocis de les grans corporacions econòmiques (es diguin centrals tèrmiques, nuclears, autopistes de peatges o entitats financeres) tenen les pèrdues blindades i es compensen amb diners públics.

La crisi institucional pot arribar a fer molt de mal en una democràcia, perquè acaba sent coartada per sortides molt poc desitjables. Per evitar perillosos populismes o pretensions més violentes, cal buscar noves fórmules per implicar la ciutadania en la democràcia. I això casa malament amb la direcció sovint corporativista dels qui treballen per unes soles sigles.

Les decisions que es prenen tan a contracorrent, lluny de ser símptoma d'un govern sòlid, són indicador de manca real de lideratge. No és el mateix dirigir que dominar.

En realitat, com que el suport electoral tampoc és tant com sembla (un 28 % dels que podien votar), les decisions molt forçades acaben molt condicionades al moment present. Dit amb altres paraules, ofereixen molt poca seguretat jurídica. Ves per on.

Els humans tenim moltes maneres d'auto-enganyar-nos. Moltes vegades ens confonem i pensam que és el mateix aconseguir allò que volem que voler allò que aconseguim. I amb aquestes coses, les obres públiques són un gran exemple. Volem tenir millors freqüències i tarifes aèries, però el què aconseguim és tenir un aeroport més gros. En realitat, hem comprat nombres per tenir un gran deute derivat de l'obra exagerada.

Amb la carretera és igual. Confonem el posar grans rotondes amb augmentar la seguretat, quan es pot aconseguir seguretat sense perdre tant de patrimoni, amb manco diners i evitant el gran cost de manteniment posterior que sempre acabam generant. En aquest sentit, cada rotonda haurà d'anar acompanyada d'un desplegament de faroles, que consumiran una fortuna anual i que faran perdre la foscor rural nocturna que fins ara tenim.

Es veu que corren mals moments per pactes i diàlegs diversos. La cultura mediàtica sensacionalista que s'ha anat imposant des de fa temps tampoc ajuda gens. Ja es diu que fa més renou un arbre que cau que un bosc que creix, i els grans titulars són sempre per als arbres que cauen.  

Mentrestant, no està de més cavil·lar sobre qui és més immobilista, si el que busca que les dinàmiques canviïn o aquells que pretenen seguir tropissant sempre amb la mateixa pedra. Ja és clar que aquí ens agraden les pedres, però no fa falta abusar-ne.

(Article publicat per Miquel Camps al Diari Menorca de dia 28/10/13)