Aixetes de sequera

Aquests dies s'han produït dues notícies en relació a l'aigua, que conviden a afegir algunes reflexions sobre les moltes que ja s'han fet. D'una banda, s'ha sabut que el nivell de nitrats de Maó segueix en augment. De l'altra, s'ha anunciat una potabilitzadora pel poble des Castell. Per valorar aquestes dades caldrà veure primer si miram a curt o a llarg termini.

Molta gent coneix ja la baixada que han fet les nostres reserves d'aigua subterrània en els darrers 40 anys, i també són molts els què pateixen l'excessiva presència de nitrats en l'aigua subministrada per les xarxes públiques.

Del que ja no tanta gent és conscient és que fa una bona temporada que estem gaudint d'un règim de pluviometria superior a la mitjana. És a dir, que fa uns anys que rebem més aigua de l'habitual per carregar els aqüífers. Encara no sabem si el lleuger canvi de tendència que s'observa en 2011 i 2012 és degut a més consciència en la gestió de l'aigua o és simplement que els piezòmetres mostren també els efectes de la recessió econòmica.

En qualsevol cas, no és difícil suposar que qualque dia tornarem a passar per uns anys de sequera. Això no seria una novetat, perquè històricament se n'han passades moltes. La diferència és que, per primera vegada en la història, tenim una població permanent que frega els 100.000 habitants (200.000 a la punta d'estiu) i que, així com fa 50 anys ens abastíem en gran manera de la recollida d'aigües pluvials ara ens abastim quasi totalment de l'aqüífer.

Menorca hauria d'apostar per gestionar la sequera. En altres paraules, hauríem de començar a fer passes per canviar aspectes estratègics, perquè la dinàmica actual no la podrem mantenir si passam per una temporada seca. Això vol dir anar recuperant la gran quantitat d'elements que encara podem observar en territoris agraris i urbans per aprofitar les aigües pluvials (aljubs i cisternes). I vol dir anar tancant pous moure que ara aboquen nitrats.

També vol dir instaurar un nou sistema de tarifes d'aigua d'abastiment, que diferenciï el preu de l'aigua raonable per cada casa tenint en compte el nombre d'usuaris (amb un preu molt baix, com a servei bàsic que és), però amb un segon tram que incentivi realment l'estalvi per als metres cúbics onerosos.

Recórrer a la tecnologia per abordar el problema al final del cicle no és una mesura que es pugui presentar com a solució definitiva. Hi ha coses que es poden entendre com a intervencions d'emergència, però només si s'acompanyen d'un canvi de model. Encara que és cert que el consum de grans quantitats d'aigua envasada (amb un alt consum d'energia degut al transport) o la multiplicació de sistemes d'osmosi individuals (que rebutgen gairebé la mateixa quantitat d'aigua que filtren), no són situacions que convengui mantenir molt de temps, tampoc sembla responsable pensar en emprar dessaladores o desnitrificadores més enllà d'un temps transitori (10-15 anys?) com acompanyament d'un pla de recuperació dels aqüífers.

La reducció de les enormes pèrdues de la xarxa hauria de ser una altra prioritat quan es decideixen les partides econòmiques en els pressupostos. Alçar carrers per canviar la xarxa és car, però es pot minimitzar si es fa un estudi previ de les zones on es detecten baixades de pressió. L'aigua que es perd per aquestes deficiències representa volums enormes.

I no tothom mostra la mateixa responsabilitat en aquest tema. Hi ha municipis amb despeses d'aigua per habitant que multipliquen per quatre les d'altres pobles. Es Mercadal, Es Migjorn, Sant Lluís i Ciutadella ostenten, per aquest ordre, el dubtós lideratge de ser els que més gasten. L'evolució dels darrers anys mostren un esforç per reduir aquestes xifres injustificables, tot i que també hi ha cassos de pobles que van en augment. El tipus de jardineria sol tenir molt a veure amb els grans consums.

Les normes europees quasi fa catorze anys que estableixen que no es pot seguir responent a la demanda creixent com si els recursos hídrics fossin inacabables. No ho són. Per tant, alguna autoritat competent hauria de treballar per posar fre al rec per aspersió de grans tanques de farratges a ple sol. Els negocis -i el farratge es sembra com a negoci- són lícits quan no malmeten els recursos públics.

Molts estrategues diuen que l'accés a l'aigua serà motiu de grans tensions en el futur immediat (no és casual que Coca-Cola i Pepsi llencessin fa uns anys les seves pròpies marques d'aigua). A Menorca ho podríem gestionar bé amb una mica de visió de futur i compromís.

(Article publicat per Miquel Camps al Diari Menorca de dia 04/08/14)