Modernitat fugissera

És el què tenen les modes. Arriba una tendència i l'has de seguir, a risc de no fer-ho i quedar com un exclòs social, com un anòmic o com un insípid. La moda marca molt, sigui en roba o sigui en carreteres.

Lluny queden aquells anys on les parets i els cel rasos de moltes cases menorquines es varen tapar totalment amb friso de plàstic. Ho venien com la solució definitiva per disposar d'un entorn net i aclarit, sense taques d'humitat ni pols. Al cap d'uns anys, molta gent va acabar eliminant el folrat de plàstic, perquè la gran activitat de fongs i floridures de la paret (més humida que mai) feien esbutzar el friso. També ajudaven a la decisió la plaga de paneres que havien prosperat en aquell ecosistema estret i amagat. O potser ho llevaven simplement perquè havia passat la moda.

Va passar també amb els mobles. Els canteranos antics, sovint de vàries generacions, les taules sòlides o els armaris de llenya duríssima, van ser dictaminats com objectes massa vells i es varen canviar per modernes formes de serradís premsat amb làmina de fòrmica. Els que no seguien la moda (els rars que sempre hi ha a cada família, o els antiquaris amb visió comercial) es van quedar aquella herència antigosa.

Algú va dir una vegada que la moda és una epidèmia induïda. En gran manera, deu ser veritat, perquè els diners que es mouen amb les modes són astronòmics. Quan un estil s'imposa, es llencen enormes quantitats de coses vàlides i útils, malgrat estiguin en perfecte estat, i -el més important- se'n compren de noves.

No és casual que els físics més espectaculars i els cossos més ben delineats, acompanyin els anuncis publicitaris de la moda. Sigui de llenceria, de capells o de vehicles. Una bona campanya publicitària és valorada en base a l'indicador d'increment de vendes. O sigui, de la capacitat d'incidència en el modelat del cervell del potencial consumidor/a. La cosa és convèncer de la necessitat de noves adquisicions.

És millor asfaltar els camins rurals o deixar-los amb un ferm més integrat? Per a alguns és una millora evident, per altres una pèrdua de paisatge. Uns diran que depèn del tràfic que tenguin, d'altres dels problemes d'erosió que mostrin. Però després hi ha els que no diuen mai els motius reals. Alguns camins s'asfalten perquè així es facilita la urbanització de les voreres, o perquè les cases construïdes -legals o no- poden pujar de preu. Com deia aquell, diners que esperen, epidèmia induïda.

Moltes llavors de plantes d'horta de secà s'han perdut els darrers 30 anys. Les noves, de regadiu, creixen més ràpid i tenen preferència als expositors, amb unes presentacions ben elaborades. Les de secà es van abandonar per velles, per caduques, per no estar a la moda. O perquè no induïen diners a ningú (cadascú es solia guardar les seves pròpies llavors per a la pròxima sembra). Les noves requereixen més atenció, més fungicides i insecticides, més aigua, més despesa energètica. I fan poc gust.

Els pocs pagesos que tornen a usar la llavor antiga, enmig de la tanca i sense rebre gota d'aigua sota un sol que fa grinyolar els cans, esglaien els ulls quan veuen tomatigueres amb quasi més tomàtics que fulles, quan cullen melons i síndries amb un gust exquisit, que els seus clients esperen cada setmana. Una feina de selecció feta moltes vegades durant segles, s'ha perdut en gran manera (algunes llavors ja no es localitzen) per la moda del regadiu.

Amb el final de l'estiu s'espera una campanya per induir el gust per les rotondes de doble nivell. Per associar-les amb la modernitat, amb la seguretat, amb el que necessita Menorca per sortir de la paràlisi, amb la dinamització de l'economia, amb el progrés, amb el creixement sostenible.

La moda induïda sovint surt cara, perquè la vanitat de lluir es paga. La paret respira millor sense friso, els mobles vells eren de llenya molt més bona i les llavors antigues són un patrimoni cultural incalculable.

Un altre gurú de la moda, o de la publicitat en moda, va dir que el millor accessori que pots portar és la teva personalitat. Menorca en té molta. I l'haurà de defensar.

(Article publicat per Miquel Camps en el Diari Menorca de dia 18/08/14)