El vidre devot

Criticava el vesí perquè estenia els llençols carregats de taques, fins que es va adonar que era la seva pròpia casa que tenia els vidres bruts. De vegades, sembla que alguns despatxos oficials amb molt de vidre estan sotmesos també a fenòmens que desfiguren la realitat, com es constata de manera reiterada.

Perquè el vidre produeixi una certa distorsió de la realitat, de vegades no cal que estigui poc net. També pot comptar molt la composició, perquè hi ha mescles vítries de moltes castes, atès que hi ha vidres per a molts diferents usos.

Alguns estan pensats per aguantar altes temperatures, com ara els vidres de forn. D'altres aguanten la gelor més dura, com els dels frigorífics. Així mateix, en trobarem de preparats per altes pressions, com els dels robots submarins.

I acabes deduint que també hi deu haver un vidre específic que el què es posa a determinats despatxos institucionals, especialment quan van acompanyats de majories absolutes. És un tipus de material translúcid que fa que, des de dintre, totes les opinions i visions divergents es vegin sempre com si fossin provocades per la lluita irreconciliable entre partits polítics diferents.

Com els insecticides de les anteriors dècades, que es beneïen amb tots els elogis i després es van haver de prohibir en constatar les greus afectacions negatives que causaven, igualment aquestes parets transparents que ara hi ha a alguns despatxos, s'hauran de prohibir qualque dia, perquè estan provocant estralls en el creixement de la democràcia.

Perquè la democràcia indirecta o representativa que encara tenim al nostre entorn proper (votar cada quatre anys), s'està demostrant com un sistema que es queda molt curt per aconseguir els objectius reals que, de manera  honorable, dictaminen els principals textos constituents. Uns objectius que una creixent població demana que es deixin de trepitjar i que acompanya de la petició d'una major orientació cap a la democràcia participativa.

Però vet aquí que quan les organitzacions col·lectives i els ciutadans individuals pretenen dir la seva en temes d'interès públic, sigui per proposar, criticar, apuntar o matisar... la resposta institucional dels despatxos amb vidres selectius es mou sempre entre la deslegitimació dels opinants (a tu qui t'ha votat?) i l'encasellament en alguna intriga dels partits de l'oposició (o estàs manipulant o estàs manipulat).

Com que aquí no ens han format per ser ciutadans actius (fa molts anys que hi va haver un ampli i elitista acord per entretenir la gent, però no per a formar-la), ara que és clamorós el dèficit de gestió correcta des de les institucions elegides per democràcia representativa, ens trobem amb un problema doble. D'una banda, molts ciutadans no coneixen com funciona la cosa pública. De l'altra, alguns dels actuals governants alcen una separació de vidre que no admet que els ciutadans pretenguin participar activament.

Alguns opinen que la situació és pròpia de sistemes en transició, que evolucionen de manera inexorable, encara que lenta i dificultosa.

Uns altres teoritzen sobre l'efecte que causa està sotmès a una densa agenda d'actes oficials i institucionals, que acaba impedint gairebé el contacte amb la realitat quotidiana. Aquestes hipòtesis venen a dir que els despatxos amb vidre de majoria absoluta, acaben provocant una espècie de síndrome d'Estocolm, on l'hostatge s'enamora d'allò que l'empresona.

Per altra part, hi ha qui diu que el filtre d'un vidre d'aquest estil, que te crea una realitat a mida, és imprescindible per aguantar amb estoïcisme la fidelitat a unes sigles que executen un guió surrealista en temes d'educació, que atorguen una medalla al mèrit policial a la Verge Maria o que condecoren a un militar que ha celebrat l'intent de cop d'estat del 23-F.

El cristall és un vidre de major qualitat. Quan veus una cosa que et colpeig, que no t'agrada gens, com ara una greu alteració d'un paisatge que estimes per les obres sobredimensionades d'una carretera, es pot dir que et trenca el cristall de l'ànima.

En qualsevol cas, no s'ha de perdre de vista que els vidres altament resistents a temperatures calentes es poden esmicolar en mil trossos quan els arriba un esquitx d'aigua freda, i viceversa. El Titànic estava dissenyat per solcar els mars del món mundial, i va ser un gran tros d'aigua gelada el què el va enfonsar.

(Article publicat per Miquel Camps al Diari Menorca de dia 29/09/14)