Aterratges laboriosos

Pensar globalment és més fàcil que actuar localment. Passa en moltes facetes de la vida, però aquesta dificultat també es detecta de forma considerable quan es parla de temes ambientals. Entre el dit i el fet, entre el discurs general i la concreció local, no només hi ha distància, sinó que a vegades hi ha abismes. És entretingut veure'n alguns motius.

Fer teories significatives sobre maneres de canviar el món té les seves dificultats. Especialment quan es tracta d'elaborar discursos que presentin una solidesa suficient com per poder acabar tenint una influència que no sigui merament anecdòtica. Alguns teòrics hi han deixat literalment la pell en èpoques passades o en moments més recents a determinats indrets.

Però francament més complex i arriscat és intentar portar les idees cap a la pràctica. A mesura que l'avió de la teoria va descendent i permet veure més detalls del terreny de sota, el consens inicial que sembla unànime a gran alçada, es comença a matissar. Quan les tanques de conreu, els murs de pedra seca, les cases i les distàncies agafen proporcions més aptes per la comprensió humana, les visions s'esbiaixen amb facilitat.

Des de fa unes dècades, poques autoritats hi ha que no mostrin preocupació pel medi ambient. En Trump sembla una involució, tot i que els sociòlegs que ho estudien apunten més a una reacció contra el sistema establert, alimentada especialment per ingredients racistes o dels perjudicis econòmics causats per la globalització, en un país on milions de persones creuen més en el creacionisme que en la teoria de l'evolució.

Però en el nostre entorn immediat, des dels anys noranta cap aquí, el concepte de desenvolupament sostenible ha presidit gran part de les reflexions. Desenvolupar-se (que no sempre vol dir créixer), però conservant, de forma que la dinàmica es pugui sostenir en el temps. Expressió brillant, que ha aconseguit molts adeptes. Tants, que al final ja hi ha tantes accepcions, que ningú sap molt bé què vol dir.

En el desenvolupament sostenible hi caben més camps de golf? Més ports esportius? Més urbanitzacions? Hi cap el desdoblament de la carretera? Hi caben més dessaladores? Hi cap un segon abocador de residus? O una incineradora? Hi caben molts més vehicles dels que ja tenim a l'estiu?

Concretar no és fàcil. Dins d'aquest conflicte, hi ha qui opta per l'ambigüitat. Per exemple, durant els anys que encara es feia la cartografia oficial en paper, alguns tècnics espavilats marcaven les línies que separaven les zones urbanitzables de les protegides amb un retolador molt gruixat. Sobre el terreny, podrien ser molts metres que quedaven inclosos en la pròpia línia, en una indefinició que, per vies més o manco expeditives, es solien resoldre a favor del creixement urbanístic.

Tothom està a favor d'un model turístic diferenciat per a Menorca. Però quan hi ha l'oportunitat de refer els dos grans hotels de Son Bou, que són una mostra paradigmàtica d'allò que no hauria de ser l'illa, sorgeixen les discrepàncies. Els qui esgrimeixen les amenaces de les indemnitzacions (confonent demanar un projecte raonable amb expropiar un hotel) o els que al·leguen la gran inversió que es pensa fer (com si només es puguin fer inversions en hotels d'onze plantes).

No hi falten els que adverteixen de les molèsties d'una demolició parcial (apunten cinc anys d'obres per una reforma significativa, perquè després diguin que l'administració és lenta). O els que es fixen en què els hotels són més eficients que els altres allotjaments i no veuen benefici ambiental en deixar l'edifici amb paràmetres urbanístics actuals, que vindria a significar passar de 597 habitacions a unes 100. Aterrar a la pràctica, és certament una feina àrdua.

Alguns científics asseguren que els humans estem quasi absolutament condicionats per la nostra biologia. Que una cosa és la racionalitat mental i l'altra els impulsos que sentim a nivell emocional. Potser la contradicció la portam sempre a sobre.

Diuen que Descartes es va equivocar. Que no existim perquè pensem, sinó perquè sentim. Les emocions són les que obren pas i després les processam, si podem o en sabem. La por és l'emoció més forta i alguns ho saben bé. Però la por es supera amb indignació. I els impulsos primigenis es superen amb cultura.

Finals d'agost. Haurem de demanar que quan parlem de desestacionalització també ho facem de desmassificació. Un terme que caldrà posar de moda. Perquè d'altra manera, la sostenibilitat només serà un xerrar boig quan estem enlairats molt amunt. Toca aterrar i anar per feina pràctica.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de politica territorial del GOB, al diari Menorca de 28/08/2017)