Comptar-se les costelles

Solen dir que és més fàcil destruir un àtom que un prejudici. Bona part de raó hi deu haver quan surten tantes dificultats en el moment de voler contrastar les dades amb les creences.

Ficats com estem dins la voràgine del creixement econòmic, acabam acceptant el marc lògic que ens marquen les notícies i la publicitat, encara que després -de tant en tant- comprovem que hi ha moltes coses errades.

Que quan una qüestió està enquistada a la ment és una feinada desmuntar-ho, es sap des de fa molt de temps. Era el segle XVI quan un investigador, després d'obrir dotzenes de cossos humans, prèviament ajusticiats, es va atrevir a dir que no era cert que als homes els faltàs una costella (la que suposadament s'havia emprat per a fer n'Eva, la primera dona). Li va venir de poc que l'ajusticiessin a ell.

I és que, per pensament o per precaució, l'església no deixava abans manipular els cossos humans, sota el suposat perill que les ànimes anessin perdudes per l'eternitat. Sembla que Vesalio, que a més d'anatomista era clarament molt llest, va convèncer les autoritats eclesiàstiques amb la teoria que els ajusticiats estaven tan condemnats a l'infern que no tenien cap possibilitat de sortir-ne. Així va poder comptar les costelles d'aquella pobra gent.

Però abans d'això, sempre tothom havia afirmat que al gènere masculí la faltava una costella. Perquè ningú ho havia comprovat o perquè, si qualcú ho havia fet, devia optar per no discutir una hipòtesi tan implantada. Quan tothom ho veu de color blanc, fa de mal dir que tu ho veus negre.

Cinc segles després, tenim superat el debat de les costelles, però encara vivim en controvèrsies similars. Les dades publicades mostren que la renda per càpita més alta -comparada amb les altres regions de l'Estat- que han tingut les Illes Balears en democràcia es va assolir a mitjans dels anys vuitanta. De llavors ençà, hem anat baixant posicions al mateix temps, atenció, que triplicàvem el nombre de turistes.

Segons aquestes dades idò, amb una tercera part del volum de turistes que movem ara, ens anava millor econòmicament. Dir això actualment és una heretgia similar al cas de la costella masculina i provoca que alguns invoquin uns dimonis d'altre estil. Però no és l'única dada que ens hauria de fer pensar.

A Eivissa, hi ha metges que viuen a habitacions del propi hospital, perquè no troben cases per llogar a un preu assequible (amb sou de metge). Els policies i els professors protesten perquè n'hi ha que han hagut de dormir dins el vehicle. Els fons voltor compren edificis sencers, desallotgen la gent que hi viu i ho destinen tot al lloguer turístic. Això si, Eivissa mou un gran volum econòmic, la qual cosa es transmet públicament com un gran èxit.

Aquí a Menorca hi ha institucions públiques que promouen revisions per permetre més creixement turístic, que preparen inversions destinades a poder desbloquejar l'ampliació d'urbanitzacions a la costa. Que dissenyen projectes perquè puguin venir creuers més colossals i pantalans perquè hi càpiguen més embarcacions. També s'anuncien com un gran èxit.

Però si miram les eines que empra el mercat per atreure tots aquests turistes, no hi trobarem fotografies de grans hotels, ni de creixements urbanístics, no hi veurem noves infraestructures per a vaixells més grossos ni les platges atapeïdes de gent.
Als anuncis que es fan servir per fer que Menorca sigui atractiva hi mostren platges verges, paisatges idíl·lics, poca gent. Hi mostren un petit llaüt solitari. Les sargantanes negres. L'antiga caseta de vorera. Les taules megalítiques. La vaca vermella. El Camí de Cavalls. La parella que va en caiac.

La disjuntiva entre economia i conservació és completament falsa i interessada. Allò que Menorca ha conservat (perquè s'han posat límits) és el recurs que el mercat empra, perquè qui s'hi dedica sap que això és el que té valor. El repte és saber mantenir-ho i generar una economia que retorni beneficis clars, no només més volum. Incrementar la bolla econòmica no està servint per una major qualitat de vida.

Diuen que els peixos son conscients de l'aigua quan els treuen a l'aire. Hi ha gent que valora les coses quan es perden. L'any nou ens hauria de servir per alliberar-nos de pantalles i titulars enlluernadors, enviar a passejar els dimonis, comptar les costelles i apostar per les coses que realment s'ho valen. Bon 2024.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 30/12/2023)