Concebre la sal

Quan feien la collita, el temor principal era la pluja. Per això, mentre la pell dels treballadors es cremava pel sol d'estiu i la salabror que regalimava pels braços, la madona feia precs a la Verge de la Concepció demanant que aquells dies en que s'amuntegava la sal a les calçades que separen els estanys, no caiguessin gotes del cel.

Na Freda és el nom de la primera gran bassa del recinte. Periòdicament s'obre la comporta que la connecta amb el mar i els peixos entren i surten atrets per les diferents condicions biològiques i tèrmiques de l'aigua. Els que queden dins, es troben a recer dels depredadors marins que els encalcen en el port. Ara, però, hauran de vigilar les incursions dels agrons, els corb marins i altres ocells piscívors.

Sota la inspiració de les primeres salines, fetes molt a prop per una colònia de grecs durant l'època que Menorca va ser britànica, els recintes construïts a terres de Carbonell per a produir sal no comptaven encara amb la disponibilitat de combustibles fòssils. Per això, l'aigua s'havia de moure suaument per gravetat a tota la primera meitat, amb tendència d'anar cap a l'interior, mentre anava agafant temperatura i densitat.

La zona de les primeres basses està allunyada de les cases i gairebé no hi passa ningú mai. És un indret ideal per als ocells aquàtics. Hi troben platgetes de fang on s'hi crien nombrosos invertebrats, petits mol·luscs al fons de les basses, vegetació on amagar-se, espais on nidificar. Només s'hi mou el saliner si qualque vegada ha de gestionar una comporta, però la fauna silvestre ja el coneix bé, saben que no té esperit depredador i en reconeixen més un company d'indret que no un perill.

En acabar el primer itinerari, una bístia feia voltes per moure una sínia que traslladava l'aigua cap a l'altra meitat. Dissenyada en sentit contrari, ara les minúscules diferències de nivell feien que tingués tendència a anar cap al mar. Així passava pels concentradors i després pels cristal·litzadors, on agafava grau, es densificava i, quan les condicions d'humitat, calor i vent ho facilitaven, la sal es solidificava i es podia recollir.

Les zones humides naturals s'han degradat molt en cinquanta anys. Ajuda la crisi climàtica, però els principals impactes provenen de l'agricultura moderna. Les enormes captacions per regadius han minvat molt les arribades constants d'aigua, i les concentracions de nitrats, fosfats i amonis embruten la qualitat de les llacunes. Passa a Donyana, passa a la Camarga francesa i passa a l'Albufera des Grau. També la tecnologia del fred industrial va fer tancar moltes salines. Les que queden amb maneig artesanal, tenen una importància internacional per a les rutes migratòries dels ocells.

La sal es recollia amb el tiràs, un estri de pal llarg que permetia arribar a les zones més interiors dels estanys. Es posava en coves, que solien ser de canya o d'espart, per on s'escolava poc a poc l'aigua blanquinosa. Llavors calia carregar altra vegada la sal assecada als carros i portar-la cap a moldre al magatzem. La tremuja, amb la seva forma de piràmide invertida, conduïa els grans cap els rodets que la trituraven. Aquells dies, les cases de la Concepció desprenien un aroma especial, similar a la flor del taronger.

Per a poder fer la migració anual cap al sud a l'hivern i cap al nord per primavera, els ocells han de poder trobar llocs on descansar i alimentar-se, talment com els humans requerim de punts d'aturada i avituallament quan fem un viatge en vehicle. Les salines artesanals, que fan una producció que deixa espai a la natura, són de cada vegada més uns llocs privilegiats i cercats per aquests viatgers alats, que van i venen travessant cultures i paisatges diversos.

Els saliners ensacaven ara la sal molta i llesta per enviar-se a destí. Les aigües velles, com així s'anomenava a les que ja s'havia extret el producte, s'enviaven cap al mar i es tornava a iniciar el cicle. I regressava el temps de reparar els dics amb argila, per frenar fuites o entrades d'aigua no desitjades.

Que Menorca hagi recuperat les salines de la Concepció és una fita històrica. Que tota l'obra s'hagi fet amb materials naturals (pedra, argila i poc més), que s'hagin mantingut les zones on descansa, s'alimenta i cria la fauna, i que s'hi hagin incorporat tantes mirades i entusiasmes, és un fet excepcional que transcendeix fronteres. Moltes gràcies als caps i a les mans que ho han fet possible.

(Escrit publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de dia 02/10/2023)