Conservar en privat

Quan una zona s'ha urbanitzat, difícilment tornarà a la situació original. En canvi, una zona destinada al sòl rústic, sempre és susceptible (només al nostre entorn, no a l'Europa avançada) de ser transformada i edificada mitjançant una requalificació o a partir de les de vegades inversemblants declaracions d'interès general.

Aquesta incertesa permanent dificulta molt els pactes per als models econòmics que es puguin implantar als territoris. Suposem el cas actual de totes les intervencions que es volen fer al legat del comte de Torre Saura, de les quals no es coneixen de moment més que els titulars de la premsa.

Imaginem que fos possible un hipotètic acord per introduir activitats turístiques no massificades en aquests finques, per exemple a partir d'aprofitar o reubicar volums d'antics edificis agraris no emprats, respectar les zones amb destacats naturals o paisatgístics, ordenar els usos per no entorpir o fins i tot millorar les condicions d'espais sensibles com els que inclouen (zones humides, espais de cria en penya-segats, terrenys dunars, etc).

Imaginem, ni que sigui en un exercici oníric, que ens trobem amb uns promotors que no busquen el guany ràpid de l'especulació sinó l'aposta del mig i llarg termini a partir d'activitats econòmiques permanents i que generen llocs de feina. Suposem que estan interessats en buscar un acord social ampli perquè saben que no ho podran fiar tot a una sola legislatura.

Pressuposem que aquests condicions idíl·liques es donen. Quin podria ser el temor? Idò el temor seria obrir l'entrada a la transformació d'espais valuosos, perquè ara es pot pactar una dimensió determinada, però ningú t'assegura que, en un pròxim canvi de govern, o simplement de conseller, insular o balear, no s'aprofiti per incrementar l'operació.

Tal recel és ben fonamentat en les coses que encara estan passant. Basta veure els darrers casos de declaracions d'interès general que s'estan tramitant.

El cas del parc aquàtic de Sant Lluís s'hauria pogut conduir cap a condicions que no generessin conflicte. Estant en el dubtosament honorable rànquing de ser un dels 25 municipis més urbanitzats de l'Estat, resulta que a Sant Lluís encara hi ha terreny previst per urbanitzar un 47 % més del que hi ha fet. En aquest context es promou un parc aquàtic, però en sòl rústic. No ha d'estranyar la polèmica.

El parc es podria fer en sòl urbanitzable. La zona de piscines podria funcionar amb aigua marina, de tal forma que no s'afectàs l'aqüífer. Fins i tot, si la ubicació conflictiva es tracta d'un tema de propietat i de lligam amb l'hotel de la vora, es podria plantejar una permuta de drets urbanístics amb una altra zona urbanitzable. Però si no es fa res d'això, el que hi ha és una tramitació per declarar d'interès general la transformació d'un territori que la llei no preveu i augmentar un gran consum d'aigua en un municipi que fa anys que pateix intrusió marina per sobreexplotació.

Vegem un altre cas ben simptomàtic del problema. El cas de la planta de triatges de Biniaiet, que també busca la declaració d'interès general per poder-se construir en sòl rústic. Això passa en el 2013, quan a 2 quilòmetres d'aquesta ubicació tenim la 4a. fase del polígon de Maó totalment infrautilitzada i ja dotada de vials asfaltats, llum, aigua i clavegueram.

És lògic declarar d'interès general una nova planta de triatges en rústic, a fregar de dos monuments prehistòrics i una zona d'alt valor botànic, en un moment on no hi ha activitat de construcció que justifiqui cap demanda? Si ja hi ha una planta de tractament de residus d'excavació que fa uns anys que opera en el sòl industrial de Maó, per què aquesta nova ha d'anar en sòl rústic?

La resposta és evident. Perquè el sòl rústic és més barat. D'acord. Però és més barat perquè la llei no preveu que s'hi facin coses d'aquest estil.

Enmig d'aquesta dinàmica, on les autoritats desregulen i intenten trastocar qualsevol planificació, quines opcions té la conservació? Idò una de les principals és la via de conservació privada. Això que s'anomena custòdia del territori. Hi ha una modalitat que són els acords de custòdia amb alta seguretat jurídica, una manera molt usada a d'altres països, que consisteix en deixar constància a les escriptures de propietat de servidumbres de conservació. Es tracta d'un sistema que ara s'està obrint camí dels Pirineus cap avall i que segurament es convertirà en una manera de pal·liar les grans deficiències públiques que patim al nostre entorn.

Perquè quan s'interacciona amb gent d'altres zones europees, tothom esglaia els ulls en saber que aquí el sòl rústic sempre és susceptible de ser requalificat o de patir una sobtada declaració “d'interès general”. Les organitzacions europees que a fora compren terrenys i lloguen terres per a destinar-les a conservació, aquí no s'atreveixen a operar davant la inseguretat jurídica que impera.

És la conseqüència de les dècades de retard que noltros duim en matèria de medi ambient. Mentre aquí, fins el 1973, s'incentivava la mort d'animals emblemàtics considerats “alimañas”, a d'altres bandes educaven per aprendre a respectar els límits de les lleis ambientals i per incorporar la iniciativa privada a la conservació. Ens toca anar retallant la distància que ens porten.

(Article de Miquel Camps, parcialment publicat al Diari Menorca de dia 25/11/13)