Molt es critica als que prenen decisions polítiques des de les institucions públiques, perquè al cap i a la fi són els que dictaminen finalment què es fa o no. Però en la majoria de cassos especialment sagnants, hi ha un estudi tècnic previ que prepara degudament el terreny per prendre un acord que el temps demostra que estava molt lluny de la realitat. I aquests tècnics haurien de tenir també la seva part de responsabilitat i de judici públic.
Ara ho estem veient de nou amb el cas de les autopistes de peatge, que no tenen ni de bon tros la quantitat d'usuaris que se suposava que havien de tenir. En el contracte d'obres s'hi va posar una clàusula perquè l'administració pública assumís el dèficit en cas de pèrdues. I ara uns quants milers de milions d'euros incrementaran novament el deute dels pressupostos públics per fer-hi front.
Algú dirà que la crisi econòmica és la culpable d'això, que provoca que hi hagi manco vehicles sobre les carreteres i que la gent defugi dels peatges. D'acord. Però es van fer autopistes a trajectes que ja molta gent discutia que fossin necessàries. De fet, moltes de les previsions estaven francament inflades fins i tot en l'època de vaques més grasses.
Mirem el cas d'algunes estacions de l'AVE. El tren d'Alta Velocitat és una infraestructura dissenyada per a transportar ràpidament gran quantitat de persones. Per això sempre sol ubicar les seves parades a ciutats importants o a punts que generen molta mobilitat (aeroports, ports, etc) i que es troben a distància considerable.
Però aquest tren pensat per moure molta gent no ha arribat a l'aeroport de Madrid ni al de Barcelona, com podia ser imaginable. En canvi, té aturades a llocs inversemblants. A Guadalajara, en 2003, es va posar una estació al poble de Yebes, que tenia 300 habitants. Una decisió inexplicable si no tenim en compte que va ser l'excusa per començar a construir una macro urbanització per a 30.000 persones. Li deien Valdeluz i anava acompanyada (com no) d'un camp de golf. Avui és un problema econòmic i social perquè tot va quedar a mig fer.
El resum és que dues de cada tres estacions d'AVE estan per davall dels 250 passatgers diaris. Una autèntica ruïna en unes obres on els pressupostos es compten per centenars de milions d'euros. I no s'hauria de perdre de vista que tot això es va poder fer perquè prèviament es van encarregar uns informes tècnics que justificaven aquests despropòsits.
Fixem-nos ara en el cas del projecte de la terminal de l'aeroport de Menorca. Quan algunes persones van llegir l'estudi justificatiu de l'obra, van esglaiar els ulls en veure que l'edifici es justificava a partir de la previsió de duplicar el volum de passatgers per a 2015. L'estudi era de 1998 i es basava en la teoria del creixement infinit i exponencial. No només preveia un increment anual, sinó que aquest augment s'accelerava conforme passaven els anys.
Tot estava redactat per equips aparentment solvents. I havien fet molta feina, perquè la documentació era immensa i feixuga. Vet aquí una de les característiques de les grans obres publiques. Una informació enorme que quasi ningú -literalment- es llegeix. La combinació entre enormes volums de dades i responsables polítics que quasi no disposen de temps, presenta molt de perill. Perquè en realitat, les decisions queden condicionades abans. “Són arguments tècnics” se sol dir després. Segur que els hi sona.
Les dades reals de l'aeroport en 2003 (abans de la crisi, abans del PTI i abans d'adjudicar l'obra) ja mostraven una desviació creixent respecte de l'estudi tècnic fet en 1998. Ja era evident que les tendències no justificaven la dimensió de l'obra. La despesa de construcció i manteniment va ser i és per un edifici que havia de tenir de l'ordre del doble de passatgers dels que ara té. Si la terminal s'hagués projectat per les necessitats reals, hauria representat una millora justificada, no un nou exemple excessiu.
En tots els cassos esmentats, els informes tècnics previs justificaven obres molt per damunt del que realment calia. La gent que es va atrevir a fer públiques aquestes incongruències va ser classificada d'enemics del progrés.
Es requereixen estructures ciutadanes per frenar aquesta manera de fer les coses. Gent que s'organitzi per tenir temps de consultar les documentacions que justifiquen projectes i normatives. Per avaluar-les i formar-ne una opinió que pugui ser discutida a l'espai públic. Siguin d'aspectes ambientals, de sanitat, d'educació o d'hipoteques. Perquè alguns entramats econòmics poc confessables fa estona que tenen incidència a l'inici de cada procés.
(Article publicat per Miquel Camps al Diari Menorca de dia 12/05/2014)
- 22328 lectures