Dificultats vítries

L'estiu és temps de mosques. Uns animals amb capacitats sorprenents però també amb limitacions clamoroses. Com els mateixos humans. La percepció de les coses ens afecta a uns i altres, cadascú al seu món respectiu. La mosca pot morir davant un vidre tenint una finestra oberta al costat. Els humans podem veure condicionada la nostra anàlisi amb esquemes previs difícils de travessar.

La mosca, com molts altres insectes, està dotada d'un sistema que li permet detectar olors a molta distància. Tenen l'endimoniada facultat de localitzar el forat més petit de la part posterior de la cuina per escolar-se dins el forn apagat que alberga el pròxim menjar.

Però, a l'altra cara de la moneda, en el món empresarial es sol usar molt la metàfora de la mosca que s'envesteix contra el vidre, a fi de reclamar obertura de mires pel canvi personal que et pot convertir en emprenedor. Sense enlairar tant la cosa, sembla evident que nosaltres tenim els nostres propis vidres que restrenyen potencials habilitats, especialment per analitzar algunes coses.

Hi ha un tipus de turisme que vol anar de turista allà on no n'hi hagi gaires de turistes. Això fa estona que ho saben tots els que es dediquen a la propaganda de determinades ofertes i per aquest motiu algunes imatges de promoció sempre mostren poca gent.

Ens agrada observar i catalogar les coses, però tenim dificultats per saber com és exactament el nostre rostre. Estem acostumats a veure'ns al mirall i per això ens imaginam amb una simetria invertida a la real. Sovint, no ens veiem. Potser per això, el mes d'agost passat hi havia uns turistes que visitaven per primera vegada Menorca i recriminaven la massificació que observaven per platges i carrers. Ells, que també formaven part dels visitants ocasionals.

De manera que la famosa frase de Gabilondo, segons la qual als menorquins ens agrada el turisme sense turistes, segurament que es queda curta. O, com a mínim, no és exclusiva de Menorca. Si miram les promocions turístiques d'altres indrets, es veu una pauta similar. Tant si és Astúries com Extremadura, tant si és Còrsega com la Bretanya.

Quan molts publicistes usen la mateixa tècnica d'imatges sense gent, sol ser que funciona. Tal vegada tenim interioritzada la descoberta de noves terres pristines, que devien dur a terme els caçadors recol·lectors dels temps primigenis. O potser ens han inculcat els imaginaris del cinema i tots busquem platges tropicals sense gaire humanitat.

El que queda clar, malgrat la paradoxa, és que mostrar imatges amb poques persones és una bona manera d'atreure molta gent. La capacitat que cadascú tindrà després per veure si n'és part o no de la massificació que l'envolta, és una altra qüestió.

Alguns clamen contra la manca de mobilització davant la tala d'alzines a l'entrada del Pilar. Però la campanya de la carretera ja es va guanyar, i els impactes que ara s'hauran d'assumir, sense que siguin nuls, són de molt manco entitat que els que s'havien projectat en 2013 al llarg de la via principal menorquina. Per això molta gent va alçar la veu i ara no l'alça.

Perquè hi ha una bona part de la ciutadania que té criteri propi, per més que els hi costi d'entendre a aquells que pateixen un vidre que només els deixa veure la realitat amb ulls partidistes. Quan es mou gent d'un ample espectre ideològic, no és una campanya partidista. Alguns -ni que sigui perquè veuen la pobre mosca atrapada- saben detectar els vidres interposats.

Després també hi ha els que s'han volgut informar abans, i han consultat documentació per internet, o han assistit a actes on s'explicaven els detalls dels projectes previstos, front a aquells que no tenien informació prèvia i posen el crit al cel quan les màquines comencen a fer feina. L'efecte de la sorpresa tampoc no és comparable.

A les cases amb un entorn que conserva una determinada biodiversitat, els vidres que es solen entrecreuar entre les mosques i la seva llibertat prest acostumen a tenir també alguna aranya que s'especialitza en treure profit de la incapacitat dels dípters per a superar l'obstacle.

Algunes aranyes cacen de forma passiva, posant una teranyina i esperant que s'hi enganxin. D'altres no esperen i intenten enxampar la mosca amb un fil de seda, o directament s'hi tiren a sobre si són aranyes saltadores i li claven els quelícers que la paralitzaran.

Topar amb un vidre té els seus perills. D'altres en treuen profit.
 

(Article publicat per Miquel Camps. com a coordinador de Política Territorial del GOB, al diari Menorca de 03/07/2017)