Directius que haurien de fer de voluntaris

Algunes exigències actuals del mercat són com aquells déus que reclamaven sacrificis humans permanents. I a l’igual que aquelles divinitats egocèntriques, projecten la seva ira contra els que s’atreveixen a dir que potser els resultats no compensen.

Una cosa semblant és el que està passant amb el projecte de Llei de Residus que es tramita al Parlament Balear. Un conflicte que probablement anirà a més i sobre el qual val la pena reflexionar per mirar d’entendre.

Una gran part dels avanços que algunes grans companyies han fet en els darrers cinquanta anys en quant a serveis, implantació o oferta de preus atractius, està basat en haver-se desprès dels efectes ambientals de la seva activitat. Una situació que s’ha donat per una mescla de legislació poc avançada i capacitat de seducció social.

Aquells que tenen una certa edat han vist encara el sistema d’envasos que funcionava abans de l’arribada massiva del plàstic. La gent comprava una beguda amb el seu envàs, que generalment era de vidre. A més del preu del producte, la botella costava una quantitat significativa de diners, que es retornava al client si aquest retornava l’envàs.

Però això implicava un sistema de recollida de botelles de cada comerç, el seu transport a un lloc de neteja i la seva posterior reutilització. Volia dir llocs de feina que havia de gestionar qui fabricava la beguda, a canvi de tenir un material que podia durar molts anys.

A partir de cert moment, va sortir més barat passar-se a la botella de plàstic d’un sol ús. L’empresa guanya competitivitat perquè s’estalvia tot el cost de la reutilització. També és cert que es perden llocs de feina i es genera un residu que s’ha de gestionar a càrrec de l’erari públic. Caldrà recollir-lo, transportar-lo a l’abocador i allà controlar-lo durant diferents generacions.

Si tenim mala sort i el residu es descontrola, acabarà al camp o al mar i l’haurem d’anar a treure amb barques pagades per sous públics o amb jornades de voluntariat. Això si hi som a temps. Si estem anys a recollir-lo, s’anirà rompent en trossos cada vegada més petits, fins que entri a les xarxes tròfiques i alteri la salut de molts d’animals, inclosos els humans.

Ara que s’ha anunciat un projecte de Llei que pretén abordar limitacions o càrregues per als productes considerats més perillosos, o per aquells no biodegradables que tenen un sol ús, els representants de la indústria s’han llançat a crítiques ferotges.

Al·leguen els portaveus industrials que l’esmentat projecte legislatiu atempta contra la garantia de la unitat de mercat o contra la lliure circulació de béns a nivell d’Estat. Altra vegada, una determinada economia s’enfronta a la salut ambiental.

Veient aquestes declaracions, potser seria bo que algunes empreses, les més destacades a l’hora de generar residus que han de gestionar els altres, fomentassin la seva participació a les jornades de neteja de litoral que organitzen les entitats sense ànim de lucre.

Hi ha empreses que fa anys que practiquen això que se’n diu Responsabilitat Social Corporativa, a partir d’organitzar o patrocinar algunes activitats cap al benefici col·lectiu. Algunes hi posen imaginació i aconsegueixen implicar els treballadors i també els clients. Hi ha casos d’èxit, on ajuden de manera significativa a projectes interessants.

Però pel tema que aquí es tracta, això no bastaria. Caldria assegurar que hi participessin especialment els alts directius i els que solen fer de portaveus de la gran indústria. Que vagin a una jornada un diumenge matí a la vorera del mar i veuran l’enorme quantitat de taps, bastonets, encenedors, porexpans i tota casta d’objectes entre l’arena i les pedres.

Veuran com el color geològic tradicional de cada entorn es troba esquitxat per trossos de plàstic de tots els colors. Si passen la mà dins l’aigua de la vorera de les zones en calma hi trauran una sopa de plàstic a mig desfer.

I quan parlin amb la gent voluntària que es nega a donar la batalla per perduda, sentiran les històries de tortugues marines que suren mig ofegades per bosses que han confós amb menjar. Escoltaran els nombrosos casos de cetacis morts per col·lapse intestinal de plàstic. Compartiran la impotència de qui no es pot avenir que ningú posi fre a aquest suïcidi.

Al final del matí, quan tothom està cruixit i commocionat per la preocupant realitat que ha tocat amb les mans, que tornin a casa seva i reflexionin sobre la lliure circulació de productes i el legítim dret de les seves empreses.

(Article publicat per Miquel Camps. com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 22/10/2018)