El darrer llac

Les pluges abundants d'un gener magnànim han obert la gola de l'Albufera des Grau. Tones d'aigua corrompuda a força d'estar estancada, han sortit cap al mar, empeses per l'arribada de les torrentades, que aporten nutrients nous i oxigen a la necessitada llacuna. Molta gent ha anat a veure aquest cicle que encara avui es repeteix.

Però de poc li va venir a l'Albufera deixar de ser una zona humida on es mesclen l'aigua dolça i la salada i que alberga la més nombrosa població d'aus aquàtiques de Menorca. La batalla contra els intents de transformar completament aquest indret en els anys setanta, va ser un dels detonants de la creació del GOB a Menorca, ara fa 40 anys.

El projecte d'intervenció sobre el paratge incloïa la trilogia que, en aquells moments es considerava l'excel·lència turística. És a dir, urbanització, camp de golf i port esportiu. Les dues primeres facetes es van iniciar abans de la democràcia i encara s'hi veuen testimonis. La idea de dragar tot el llac i convertir-lo en un port esportiu (com es va fer a Cala en Bosc) es va frenar per la mobilització de la gent.

I tanmateix, l'Albufera és el reducte del que devien ser els immensos espais embassats del pla de Favàritx. Segles enrere, en els temps d'abans dels drenatges sistemàtics, no és mal d'endevinar que promontoris com Fàtima o sa Sella, tinguessin configuració d'illots. O que els penyals des Capell de ferro veiessin l'aigua als seus peus de manera permanent.

Una aigua -dolça- que hem anat fent fora i que ara se'ns ha tornat esquiva. Potser és cert que aquest líquid essencial té memòria històrica, com diuen alguns.

Tal vegada per aquestes inèrcies, alguna gent veia normal eliminar també el llac de l'Albufera i convertir-ho en una dàrsena esportiva. Eren temps on els perdigons encara siulaven a milions a la cacera anual de fotges, un moment de tronada ensordidora on cap animal podia sobreviure a la línia de tir de desenes d'escopetes organitzades.

I tal vegada per això, els primers ecologistes van patir pressions i amenaces. Però l'evolució social havia canviat les coses i la fermesa d'aquells pioners va impedir perdre allò que avui és la zona nucli de la Reserva de Biosfera.

No va ser ni fàcil ni curt. Els intents d'urbanitzar l'entorn van durar molt. Informes de suposats biòlegs avalaven la transformació concloent que introduir espècies exòtiques enriquia la biodiversitat. Una infiltrada dels promotors assistia a les reunions dels conservacionistes al·legant que el seu fill col·laborava amb els incipients Verds alemanys. L'Ajuntament anava i venia amb el tema. Van passar més de vint anys de campanyes, fins que en 1995 es declarava el Parc Natural.

Amb una acció ciutadana col·lectiva es van sembrar centenars de plantes per mirar de tornar fixar l'arena i així permetre que el canal de la gola tornés a funcionar. Les extraccions brutals sobre les dunes per fer el camp de golf ho havien malmès tot. Avui han renascut.

Es va aconseguir tancar el pas de vehicles a primera línia del llac, perquè la declaració de parc s'havia traduït en autobusos amb altaveus que passejaven turistes, mentre els animals vivien arraconats a l'altra banda.

Es va acabar amb els abocaments enormes de purins de finques intensives que es buidaven al torrent quan plovia. El Carpobrotus, la planta introduïda que arrasava la vegetació autòctona de Favàritx i altres zones de litoral, es va poder eradicar.

És cert que els regadius van acabar amb la surgència de l'ullal de Santa Catalina, i la Síquia Reial ja no fa aportacions a l'Albufera després de servir als llocs de l'entorn. En els anys de sequera, el nivell inundat baixa perillosament. Encara hi ha pressions per a consolidar parts de la urbanització, però les grans amenaces no operen.

A l'illot den Mel, al mig de la llacuna, aguanta la sargantana endèmica, prehumana, segurament perquè l'aigua sempre -malgrat els anys poc plujosos- l'ha mantinguda separada de l'illa gran, on els homes i les espècies que van introduir, van desplaçar els seus parents originaris.

A la part interior del prat, s'hi acumulen caramulls d'ocells buscant el recer de la vegetació. Els grius cadells fan les seves galeries sota el fang perimetral i miren de trescar de matinada per evitar els esmolats becs dels agrons.

Qualque busqueret despistat s'enganxa a les teranyines de les grans aranyes i ha de lluitar molt per alliberar-se. La natura encara té el seu espai al darrer gran llac de la Menorca impermeable.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al Diari Menorca de 13/02/2017)