La motoserra temerària

Hi ha qui diu que la revolució industrial va anar més ràpid que la nostra capacitat d'assimilar-la. Primer ens va costar molt saber que teníem a les mans una cosa tan poderosa. Sense eima, hi ha eines perilloses. Com una motoserra en mans d'un infant. Després, ens vam acostumar ràpidament a les seves comoditats i no hem fet cas a les veus que advertien d'alguns perills. Ara hi ha problemes que ens comencen a sobrepassar i ens han de fer canviar l'òptica.

La central elèctrica que abasteix l'illa de Menorca s'ha tornat a posar de moda per mèrits propis. Ha fet algunes fumerades espectaculars a ple dia i tothom ho ha vist (quan ho fa de vespre, passen inadvertides). El revol generat sembla apuntar a una major sensibilitat social respecte de la qüestió energètica.

Com en qualsevol controvèrsia de cert pes, hi ha opinions diverses. Sense el cable submarí que ens connectava amb Mallorca, només la central de Maó genera electricitat a la població menorquina a partir de cremar fuel i gasoil, complementat amb un exigu 3 % de renovables. Hi ha qui considera que això és inadmissible en una societat moderna i demana la implantació significativa d'energies més netes a l'illa.

L'alternativa de fotovoltaiques -més fàcil- i eòliques -més polèmiques- s'ha de complementar amb un augment del control de la contaminació de la central, atès que ens haurà d'acompanyar encara molts anys. Informes oficials apunten efectes directes sobre la salut de les persones i això li fa augmentar prioritat.

A l'altre bàndol, no hi falten els que defensen la tèrmica i adverteixen que tothom depèn d'ella.  Es van privatitzar les energètiques amb el discurs de la llibertat i la competència, i ara tenim un monopoli d'empresa privada. No juguem amb exigències ambientals i sanitàries -diuen aquests- que estem a les seves mans.

És ben probable que el canvi climàtic acabi ajudant la transició energètica. Però és sabut que, malgrat que l'Àrtic es fon a velocitats molt superiors a les pronosticades, encara hi ha negacionistes del canvi climàtic. Si hi ha presidents que ho fan, no ens estranyem que n'hi ha que ho facin a la barra del bar o als fòrums digitals anònims.

En el fons, això ve a ser la lluita entre la sostenibilitat i el creixement. Uns volen temperar els efectes negatius a partir de racionalitat, mentre d'altres no es volen qüestionar l'aposta pel creixement permanent. I ja ho diu el gran Ramon Folch, si la sostenibilitat és una utopia, el creixement és una quimera. Construir un món sostenible és difícil i complex. Però continuar creixent en un espai finit, és impossible.

Mirem el tema del plàstic. Tenim un planeta que ve funcionant des de temps immemorial amb una matèria que es biodegrada, és a dir, hi ha organismes vius que l'aprofiten fins que la converteixen de nou en un material útil que tornarà a iniciar el cicle. Un circuït tancat gairebé perfecte que ha format part de la vida des d'aquells primers protobacteris que diuen els científics que van començar a habitar aquest món meravellós.

Però el plàstic no prové d'un procés natural. La seva composició (generalment aprofitant fraccions del petroli) fa que no sigui biodegradable. És a dir, els organismes que degraden totes les altres matèries, no poden degradar el plàstic. Es va rompent per efecte del rajos del sol, en trossos cada vegada més petits, però no es converteix en matèria útil per ser aprofitada pels éssers vius.

Hi és present, entra dins els organismes i en els ecosistemes, però és inservible. Interfereix contaminant els cicles de vida, ofegant, obstruint, alterant funcions i creant un munt de dificultats. Era sabut que usar un material tan permanent podia acabar generant un problema important. Però el plàstic ofereix moltes comoditats immediates, que competeixen amb avantatge.

Com amb la motoserra i el fillet, no hem sabut controlar el plàstic i ara en tenim per tot. També dins els nostres cossos en forma de nanopartícules. Igual que amb l'energia, hi ha la utopia d'intentar controlar-ho, o la quimera de pensar que podrem seguir com fins ara. El fum actual no és sostenible, ni el plàstic ecològic. 

El moviment ecologista va crear la idea de pensar globalment i actuar localment. Menorca ha de fer els seus deures, sense deixar de mirar més enllà. Ja es fa camí, hi ha projectes de renovables i força gent que redueix el consum de plàstic. No és fàcil, però és possible. És necessari i genera molta esperança.

(Escrit publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 17/06/2019).