La responsabilitat transferida

A les escoles de negocis solen ensenyar la necessitat de saber delegar feines dins els organigrames de treball, a fi d'optimitzar resultats i evitar colls de bòtil. Però cap organització funciona si la majoria d'actors s'espolsen la responsabilitat i només es concentra en uns pocs. Alguna cosa així passa a les nostres societats actuals més properes.

El paper de les administracions públiques al nostre territori és un rol molt important, però mai ha de substituir els deures de la ciutadania. I molta gent pren aquesta postura, de desentendre's de quasi bé tot per traslladar la petició de solucions a l'estament públic.

Hi ha qui diu que els contextos viscuts explicarien el posicionament de transferir qualsevol obligació als gestors comunitaris. Segons aquest raonament, les persones que s'han criat en èpoques de molta bonança i poques restriccions, segurament no han desenvolupat gaire el sentit de l'esforç. No es dota de la mateixa capacitat de resposta qui camina per una senda plana que qui s'acostuma a pujar i baixar costes.

Són els que sempre tenen a la boca que per qualque cosa paguem impostos. Clar que alguns usen aquest argument per justificar aspectes que queden fora de línia, i ho fan especialment quan es tracta de temes ambientals. Qualificam com a psicòpata aquell que ataca la gent pensant que ja el curaran els metges del sistema sanitari que pagam entre tots. En canvi, si hi ha carrers plens de residus (o voreres de la carretera) no s'assenyala als que els han deixat, sinó al servei de neteja.

Aquest any hi ha un tipus de conductor que aparca el seu vehicle a un camí estret, on cartells informatius i informadors en persona li han dit que no trobarà aparcament per anar a a veure la platja que havia decidit visitar. Quan es munta l'embús perquè els altres vehicles no poden passar, es genera una opinió per traslladar la responsabilitat a l'administració, es tost de demanar una acció contundent de sanció a persones adultes que es comporten com a criatures i ignoren qualsevol indicació per continuar fent allò que volien fer.

No totes les societats funcionen així. N'hi ha que cultiven molt més l'equilibri entre drets i deures però, al nostre entorn, s'estila molt incomplir fins que no apareix l'amenaça d'una sanció. Això és el que deuen pensar aquells que, en aquestes setmanes de ple estiu, llencen l'àncora damunt la posidònia (i la recullen carregada de tiges rompudes). Els podem ajudar a canviar d'actitud donant avis a l'112, que passarà el missatge al servei de vigilància que hi hagi més proper.

Per compensar, hi ha altres maneres de veure la vida. Hi ha qui assumeix responsabilitats de bon grat, sense veure-les com una càrrega inadmissible. Un exemple serien les persones que cuiden els ramells que els jardiners públics han posat al seu carrer. Per la manera que llueixen les plantes, és fàcil saber si aprop hi ha un vesí o una vesina que hagi adoptat la cura i el rec periòdic d'aquell ornament que ajuda a fer més agradable el carrer on es viu.

També hi ha gent, més escassa, que recull una bossa, un bòtil o qualsevol altre residu que troba pel terra i el diposita a la pròxima paperera. Això és més habitual amb els excursionistes responsables (que deixen el camí més net del que l'han trobat), però també n'hi ha herois i heroïnes a la zona urbana.

Convé combatre la tendència de passar la responsabilitat sempre als altres, perquè al final es gira en contra i retorna com un boomerang. I acaba afectant empreses privades i estament públic. En alguns llocs, tothom sap quines taules treuen endavant la feina i a quines s'embussa tot el què hi arriba.

Canviar aquesta evolució i aconseguir més similituds amb d'altres indrets no gaire llunyans, requereix segurament treballar en diferents fronts. En l'educació, en el lleure, en la família, en els gestos de l'administració... Si s'ha aconseguit que tothom deixi de fumar als espais tancats (qui ho hauria dit fa pocs anys), s'ha de poder avançar també en altres qüestions.

N'hi ha que creuen que és qüestió de temps. Que la globalització tot ho impregna i que al final ens empeltarem de les civilitzacions més avançades. Podria ser. Però en algunes coses, sembla necessari donar-li una mà al temps, per accelerar els canvis.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 31/07/2017)