La tendència incitada

Educar en la ciutadania segueix sent un desig que no es compleix a la nostra societat. A base de no veure-ho venir, s’ha anat implantant una cultura que assumeix poques responsabilitats en els temes comunitaris i que, com a molt, exigeix a l’administració pública que ho solucioni tot.

Podem dur a la butxaca un paquet amb 20 cigarros i un encenedor. Podem portar a la mà un cigarro encès, amb foc. Però se’ns fa impossible conservar una llosca apagada fins arribar al pròxim cendrer o paperera. El gest de tirar-la enterra és còmode i, a més, està socialment justificat perquè sempre l’hem vist a les pel·lícules.

Aquesta sol ser la clau. Els humans estem estretament emparentats amb els simis, malgrat la nostra vestimenta. I com ells, tenim una gran tendència a imitar. Quan molta gent fa o diu una cosa, prest ens sentim còmodes fent o dient allò mateix. Si és moda els calçons amb campana, ens agradarà dur-ne. Si no és moda ens avergonyirà portar-ne.

D’aquí que els missatges que s’acaben imposant com a tendència, poden tenir molta importància., perquè donen justificació a les nostres accions. Si ens compram aquell cotxe, sentirem que dominam la situació. Si bevem aquell refresc, copsarem l’alegria de viure. Si ens posam aquella colònia, a la fi els altres reconeixeran el nostre atractiu superior.

Una vegada aconseguit que la nostra consciència no pateixi remordiments, perquè ben mirat només feim allò que prèviament han fet altres, agafa sentit l’altre trending que és la crítica a l’administració pública. Aquí es dona una confluència curiosa que contribueix a engreixar la bolla.

Els conservadors acostumen a odiar l’administració pública, per considerar que és un fre als seus desitjos i l’hem de mantenir pagant impostos. De manera que la crítica permanent a les estructures públiques sempre contribueix als seus interessos.

Els progressistes venen d’una cultura que diu que la cosa pública ha de funcionar bé, i veuen més lògic pagar impostos per tenir hospitals, escoles i altres serveis. Però amb la tendència d’eliminar responsabilitats individuals, s’ha acabat exigint que l’administració ens substitueixi en les nostres funcions.

Si hi ha fems per la ciutat, la culpa és de l’Ajuntament. Si hi ha barques ancorades damunt la posidònia, és perquè la Conselleria no posa prou vigilants. Si hi ha accidents de trànsit, és perquè el Consell no fa bones carreteres.

Com arriben tants de garrotets de plàstic al mar? I tants de taps? I tantes altres coses? Moltes ciutats que es troben tocant el litoral presenten el problema de residus que van a parar al mar. No només perquè el vent hi pot portar coses amb facilitat, sinó perquè les infraestructures de recollida d’aigua no van preveure el problema dels plàstics i la gent no n’és conscient.

Des que els motors es van generalitzar, és habitual que els sistemes de clavegueram moderns vagin conduint les aigües residuals per gravetat cap els punts baixos de la trama urbana, i que després s’impulsin, mitjançant estacions de bombeig, cap a la depuradora corresponent. Això vol dir que la part de ciutat que està vora el mar -que marca la cota zero- sol tenir grans col·lectors soterrats que reben molt de líquid.

Afegim-hi que molts de nuclis van trobar una manera fàcil d’eliminar també el problema de les aigües pluvials a partir de connectar-les amb el mateix clavegueram. Una zona urbana, amb molta teulada i molts carrers enrajolats i asfaltats, acaba recollint gran quantitat d’aigua quan plou. Si no s’aprofita en cisternes, els carreres s’omplen ràpidament d’una aiguada que s’ha de gestionar.

Tot plegat, obliga a que els col·lectors majors, que són els que estan més abaix -vora la mar- tenguin uns sobreeixidors per quan plou molt i la capacitat de la conducció es veu sobrepassada. Llavors les aigües pluvials, que s’han mesclat amb les pluvials dels carrers, vessen al mar. Passa el mateix als nuclis que estan vora els rius o torrents.

I què és el que sura per damunt de les aigües? Les coses més lleugeres. Els garrotets de les orelles, els taps dels bòtils... Elements que, prèviament, qualcú sabent-se no observat ha llençat al sanitari o imitant ves a saber quin precedent ha llençat al terra. Ja ho tenim al mar.

L’administració ha de fer la seva feina de seguir separant els pluvials cada vegada que obren un carrer, i els ciutadans han de deixar de tirar residus on no toca. No és gens difícil quan s’hi reflexiona.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de politica territorial, al diari Menorca de 10/09/2018)