L'estil de la mata

Aquests dies es poden observar fàcilment les mates plenes de fruits. La llentrisca està enguany ufanosa de bolletes vermelles i negres, segons l'estat de maduració. És la taula que estem preparant als camps de Menorca per als convidats que arriben sense avió ni vaixell. Alguns ocells tenen aquí la segona residència, la d'hivern, i arriben des del nord cercant terrenys més acollidors.

De vegades, ser omnipresent i no ser percebut són situacions que poder ser coincidents. Li passa a l'aire que ens permet respirar. Li passa a l'aigua, que constitueix el 60 % del nostre cos. I li passa a la mata llentrisca, que és un dels elements claus del paisatge mediterrani, sense tenir-hi gairebé reconeixement.

No té la fama de l'ullastre, que neix sobre la pedra, presideix horitzons i brinda una llenya resistent que abasteix els tancats del bestiar.

No té el reconeixement de l'alzina, que ofereix humitats, acull cama-seques i ha nodrit històricament les foganyes on la gent contava històries i transmetia cultures.

Ni tan sols figura entre altres plantes de menor volum que han guanyat atenció en els darrers anys per aportar aromes i sensacions, com el romaní, la murta o la camamil·la.

Però tenir molt de predicament també pot implicar un preu. Entre els cànids de companyia, hi ha races que paguen un alt cost per la seva anomenada. Molts animals passegen al costat de l'amo amb una cadena molt curta, que obliga a un port altiu però impedeix fer allò que qualsevol ca vol fer, com ara ensumar moltes de les olors que altres animals similars han deixat.

Són exemplars sotmesos a una disciplina fèrria, sota la teoria que han de saber qui comanda -sempre comanda l'amo-, mentre es perden -les dues parts- la indescriptible experiència de la lleialtat guanyada sense humiliacions.

La nostra mata pot competir en aroma amb les primeres figures i la seva sàvia era -és encara en alguns llocs- aprofitada per adhesius, cirurgia dental, com analgèsic o per vernissos. Els seus fruits van oferir oli que alguns pobles usaven en la seva dieta i molts altres empraven per a mantenir encesos els llums. 

Si pogués somriure, que tal vegada pot i no ho sabem, mostraria un rictus un tant foteta veient alguns propietaris de terres que es senten poderosos habilitant una gran extensió de gespa verda al seu jardí. Un gest que fan perquè són l'amo -i ja sabem qui comanda- però que requerirà d'una gran quantitat d'aigua del subsòl, cosa que se sembla bastant a una humiliació cap a aquesta illa que els ha enamorat.

La llentrisca es sap mantenir verda tot l'estiu sense una gota d'aigua. I abans de les primeres pluges de tardor, fa una nova demostració de poder -com sempre, discreta, només a la vista dels ulls observadors- traient uns brots d'un verd preciós, que simbolitza com poques coses l'esperança de saber resistir davant la crisi climàtica.

En algunes urbanitzacions antigues, hi devia haver jardiners d'aquell temps on es buscava que les coses duressin molts anys. Allà es van aprofitar les mates existents per habilitar bardisses (setos) que funcionen a la perfecció. Es poden configurar volums i figures que es mantenen espessos, sense malalties i sense necessitat d'atencions. Les dècades passen, les altres plantes del jardí s'han d'anar substituint per diferents eventualitats, mentre que les llentrisques estan fresques com el primer dia.

La calma que segueix a l'estiu és sempre un bon moment per donar unes voltes al sentit de les coses. Per pensar, per exemple, si la solució a la falta d'habitatge passa per construir més cases a l'illa quan sabem que en tenim nou mil de tancades i dotze mil destinades al lloguer turístic.

Per cavil·lar si la solució a l'aigua passa per promoure noves plantes dessaladores o per revisar el creixement urbanístic que encara tenim a diferents zones de la costa.

Els tords, els ropits i els estornells hauran creuat milers de quilòmetres per arribar de nou a Menorca. Ja se'n comencen a veure alguns. La nostra llentrisca els oferirà aliment una vegada més. Discretament però de manera eficaç. Sense estridències però amb molt bon criteri.

I aportarà oxigen a l'aire i terra fèrtil al sol. Frenarà la força de l'aigua torrencial i ajudarà a la seva infiltració cap a l'aqüífer. Servirà de refugi a la fauna davant el vent i les inclemències. I omplirà el paisatge del nostre mosaic amb l'estil propi de qui fa una funció important sense que li calgui escenificar-ho constantment. 

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 30/10/2023)