Menjar-se la mar

El Mar d'Aral es situava a l'Àsia Central. Una immensa taca de blau, amb una extensió de devers quaranta vegades l'illa de Menorca. Fa cinc dècades va començar un pla per modernitzar la regió i augmentar la productivitat agrícola. Avui aquest mar d'aigua salada quasi no existeix i la qualitat de vida és la pitjor de tota l'antiga URSS.

Uns rius potents abastien el Mar d'Aral. Algú va dir que l'aigua que va a parar a la mar és aigua perduda (aquí també hi ha gent que ho diu) i es va idear un gran programa per fer d'aquelles terres un centre de gran producció de cotó. Un programa pensat per ajudar els pagesos, perquè milloressin la seva qualitat de vida, perquè l'economia es dinamitzàs i tothom visqués millor. Un discurs talment com el d'avui.

Com que en el model econòmic de la nostra època, la màxima imperant ha estat i és el creixement continuat i sense sostre, això dels límits ambientals es sol veure com un problema mal d'encaixar i, per tant, amb tendència a ser obviat. Les diferències entre el món soviètic i el capitalisme eren i són d'altre estil, basats en temes -fonamentals també- com la  distribució de beneficis en l'economia o del major o menor paper dels poders públics i de la planificació lliure o centralitzada. Però la qüestió ambiental encara no era ni és un tema clau.

La gran aposta per “dignificar” aquesta regió es va convertir en estendard polític. Ja se sap que, quan això passa, sempre hi ha tècnics competents disposats a signar que el planeta és quadrat. Que l'impacte és assumible i que es tracta d'un plantejament sostenible.

De manera que en els anys seixanta van començar a explotar els rius que abastien aquest mar interior. L'objectiu era crear noves zones de regadiu. Com aquí, també allà hi devia haver algunes elits lligades al món de la gran construcció que van fer l'agost tot l'any, perquè es van construir dotzenes d'embassaments i preses de contenció, així com milers de quilòmetres de canals d'irrigació. A dia d'avui, el volum d'aigua del Mar d'Aral ha baixat un 80 % i allò que anomenaven mar ara ja són tres llacs que disminueixen a un ritme accelerat. Tothom espera que desapareguin en uns anys més.

Amb la reducció de l'aigua, també han desaparegut 20 de les 24 espècies de peixos que el poblaven des de temps immemorial. Quasi tots els ocells que s'alimentaven als preciosos deltes que es formaven a la desembocadura dels rius, han cedit el pas a un desert d'arena. Una arena carregada de sal que ara és traslladada pel vent i que afecta seriosament els cultius. Els aqüífers estan fortament contaminats dels pesticides i els fertilitzants químics.

I, és clar, també han desaparegut els al·lots que aprenien a nedar dins les seves aigües, ja no es veuen les abans nombroses barques de pesca i no es senten les cançons dels pescadors. Tampoc hi queden parelles d'enamorats que hi passegin a la posta de sol. Poca vida humana s'hi troba.

Per més afegir-hi, a la zona hi havia hagut una base militar secreta d'investigació biològica durant la Guerra Freda, que es va desmantellar quan va caure el mur de Berlin i les substàncies perilloses van ser segellades amb tecnologia militar. Quasi totes, perquè alguna cosa va fallar i ara hi ha espores d'àntrax que han sortit a la superfície i també s'escampen amb el vent.

El Mar d'Aral és un dels exemples mundials del fracàs de l'ambició humana quan no vol tenir en compte els condicionants ambientals. Allò que havia de ser una regió pròspera, la terra que havia de ser un exemple per altres humans, és avui un desert perillós amb taxes de mortalitat enormes. I ha bastat una sola generació per provocar tot aquest enderrossall.

S'han plantejat diversos programes per frenar aquest mal exemple mundial. S'han invertit fons internacionals. Es proposen idees per desviar aigua d'altres rius o fins i tot del Mar Caspi. Pocs s'atreveixen a apuntar cap a l'origen real del problema perquè topen amb els nombrosos interessos econòmics de tantes zones de regadiu. L'economia segueix passant per davant de la vida.

Algú dirà que en els anys seixanta no es sabien les coses que es saben ara i que era un altre règim polític. És evident i cal salvar totes les distàncies. Però els informes tècnics violentats, les certificacions surrealistes de sostenibilitat o les autoritzacions entrades amb calçador estan a l'ordre del dia. A ca nostra.

(Article publicat per Miquel Camps al Diari Menorca de dia 13/10/14)