Hi hagut molts intents de definir el desenvolupament que podríem anomenar virtuós. Vendria ser aquell progrés que inclou el necessari per unes condicions de vida dignes però que no arriba a generar excessos negatius. Quan s'intenta plasmar amb un dibuix, surten dos cercles concèntrics que recorden una rosquilla o un donut. Cada territori hauria de fer el seu exercici per saber con situar-se dins la rosquilla.
Han passat molts anys des d'aquell informe Meadows que va coincidir amb la cimera d'Estocolm en 1972, on un grup de personalitats -coneguts com el Club de Roma- van emetre el document que parlava dels límits del creixement. Feien una advertència fonamentada de la crisi planetària que es podia ocasionar si es seguia amb l'aposta de confondre el progrés amb una carrera sense frens.
Aquells primers debats, que enfrontaven la humanitat amb els efectes de la seva pròpia obra, van fer despertar moltes consciències i es van conformar bona part de les primeres organitzacions ecologistes. Des de llavors, s'han omplert infinitat de pàgines sobre el tema, però la roda del desenvolupament que pretén assolir sempre la ratlla de l'horitzó, no ha deixat de girar en el mateix sentit.
Els anys han anat mostrant alguns avanços molt esperançadors, generalment a nivell local. Gent que ha aconseguit organitzar-se d'altres maneres, economies més adaptades i resilients, experiències agràries molt engrescadores, innovacions tecnològiques, processos educatius, canvis de mentalitat... Un esforç ingent per construir un demà millor.
El 1987 la ministra noruega Brundtland, en una nova trobada de Nacions Unides, difonia el terme "desenvolupament sostenible", amb l'ànim de posar un adjectiu que marqués d'alguna manera el substantiu principal. Després li diríem sostenibilitat.
Però la visió econòmica basada en el curt termini pot fer guanyar doblers ràpids i n'hi ha que en tenen una dependència malaltissa. I treballen amb unes eines molt potents. Amb grans grups econòmics de pressió, amb importants campanyes mediàtiques (com el negacionisme del canvi climàtic), amb el foment de dissensions dins de les organitzacions ambientals, fins i tot amb les armes (com el vaixell de Greenpeace enfonsat per la intel·ligència francesa).
Ara que sembla que els humans ens trobem altra vegada en una cruïlla i hem frenat la velocitat amb que anàvem fent el camí, es torna a detectar un especial interès per saber per on convé partir. Per això és molt ben arribada la teoria de la rosquilla, o del donut, de l'economista britànica Kate Raworth, perquè simbolitza bé una gran part del debat de fons.
La rosquilla es forma perquè es dibuixen dos cercles concèntrics. L'interior marca els límits per davall dels quals hi poden mancar coses essencials. El dret al menjar, a l'aigua neta, a la salut, a la seguretat personal, a l'escola, a l'habitatge, etc. El cercle exterior marca el límit a partir del qual el fals progrés se'ns gira en contra. Aquí és on entren la crisi climàtica, la contaminació dels oceans i de l'atmosfera, l'esgotament de l'aigua dolça, la desaparició d'altres espècies, la pèrdua del sòl fèrtil, i altres de la llista ja coneguda.
El progrés virtuós, la prosperitat ben entesa, el desenvolupament sostenible, o com cadascú ho vulgui anomenar, implica treballar per assegurar que ningú quedi per a dins del cercle interior (la zona de mancances) i, al mateix temps, buscar fórmules per fer enrere els excessos que estan fent mal de manera generalitzada.
En el primer cas, en el nostre entorn, evitar que la gent tengui mancances passa bàsicament per revisar les polítiques de distribució de la riquesa que es genera i abordar les discriminacions de diferents tipus.
Pel que fa a la reorientació dels excessos, també hi ha una llista de propostes bastant identificades, que ara haurien de trobar una nova oportunitat d'implantar-se de manera decidida a partir dels enormes ajuts europeus que s'han acordat. Ben segur que no hi faltaran els que tornaran a demanar més aeroports sense avions, però la societat i els governs corresponents haurien de ser prou madurs per entendre que les oportunitats s'estan acabant.
Aprofitar les aigües pluvials, aïllar els edificis, promoure la producció agrícola basada en la salut, reduir els consums superflus, fomentar les compres locals, estalviar energies prescindibles, apostar per les renovables i un etcètera on tothom hi pot aportar creativitat, ens hauria de portar, en pocs anys, a situar-nos dins la nostra rosquilla de sostenibilitat.
Diuen que allà on hi ha una voluntat hi ha un camí. Caldrà seguir prospectant per entre la marina espessa, per trobar finalment la senda sàviament definida.
(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 10/08/2020).
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- 3558 lectures