Més oxígen a Son Bou

Ja ho diuen que de tot se’n pot treure profit, fins i tot de les males experiències. Moltes vegades les coses agafen girs inesperats. Dinàmiques que semblaven negatives poden virar cap a vessants positives. Ho hem vist amb la biologia i ho veim amb l’urbanisme.

Es sol explicar que la primera gran crisi de la vida actual es va produir fa milers de milions d’anys, quan els primers bacteris (els arqueobacteris) van inaugurar la vida al planeta. Eren anaeròbics, això és, no usaven oxigen. Es van expandir molt ràpidament i, en la seva activitat biològica, l’oxigen l’expulsaven com a residu, perquè els resultava tòxic.

Tan gran va ser el seu dinamisme que el món es va omplir d’aquell gas que no els convenia i va tenir lloc una extinció massiva, coneguda com la Gran Oxidació. Fins que els mecanismes de l’evolució van propiciar que acabàs sorgint una nova forma de vida que aprofitava l’oxigen de l’aire i l’emprava per a desenvolupar-se. Començava així la via aeròbica i, amb ella, els embrions de la nostra espècie.

De vegades, aquestes paradoxes es donen a la vida més quotidiana. Una vergonyosa disposició de la Llei de Turisme permet consolidar -i en alguns casos augmentar- els grans hotels que es van construir en els anys seixanta i setanta, quan encara no hi havia gaire cauteles urbanístiques. Es perd així l’oportunitat de reconduir impactes que poc aporten a la qualitat turística.

L’intent que s’ha fet a Menorca de perpetuar per unes dècades més els dos macro hotels de Son Bou, que simbolitzen un dels errors més evidents dels inicis del desenvolupament turístic, ha tingut també un gir inesperat. Com que no es planteja cap rebaixa significativa dels actuals volums, es va optar per anar a consultar l’expedient antic per si es trobava alguna cosa. I s’ha descobert una qüestió que pot resultar clau.

Resulta que les dues torres (originàriament es deien Tamo i Laguna; ara són Milanos i Pingüinos) van obtenir una llicència, però condicionada a uns paràmetres urbanístics que, quan s’apliquen, no donen ni per una planta de les dotze que tenen actualment. En aquella època, el terreny era rústic. Sembla que tothom va fer els ulls grossos, però, evidenciada la mancança de cobertura legal, la consolidació no es presenta fàcil.

Així ho reconeixen els informes tècnics i jurídics, que apunten la possibilitat de legalitzar els hotels, però sempre adequant-se a l’alçada màxima permesa actualment, que seria de planta baixa més dos pisos. En unes setmanes, hem passat de la irreversibilitat de mantenir els actuals volums a tenir uns edificis fora d’ordenació. A saber quants casos similars més hi pot haver al litoral balear i peninsular.

No sabem de quina manera aquells bacteris antics, per als quals l’oxigen era gairebé letal, van aprendre a respirar-lo. Si fem cas a la teoria evolutiva clàssica, seria perquè una mutació accidental va oferir un avantatge i es va saber aprofitar. Però si ens guiam per la simbiogènesi, hauria estat la col·laboració entre organismes allò que va permetre aprofitar un gas que els altres no volien.

En el cas dels polèmics hotels, està clar que ha estat la suma de molta gent que s’organitza i dona suport a una associació la que ha permès poder tenir accés als arxius, consultar-los, interpretar-los i usar adequadament la informació obtinguda.

Els bacteris anaeròbics encara habiten a la Terra. Són a zones on l’oxigen no hi arriba o hi arriba poc. Estarien encantats d’aprofitar un aire carregat de CO2 com el que estem creant des de fa un parell de segles.

De manera que, quan es parla de conservació ambiental, convé tenir clar que s’està parlant de salvar el món que ens interessa als humans. Organismes amb capacitat de sobreviure a situacions extremes n’hi ha i la vida no s’acabarà amb cap dels cataclismes que som capaços de provocar l’espècie més intel·ligent del món. En tot cas, s’acabarà la gent.

Igual passa amb l’urbanisme a la costa. Després de cinquanta anys i a una Reserva de Biosfera, no interessa mantenir pantalles de ciment a primera línia. Tot i que sempre es poden omplir amb hooligans i altres varietats de personal altament conflictiu. Basta mirar què passa a algunes zones de les illes veïnes.

La lluita ambiental, més enllà de les connotacions filosòfiques d’evitar extingir altres espècies, busca fonamentalment mantenir unes condicions de l’entorn que permetin una vida amb qualitat per a les persones. A Son Bou fa falta oxigen.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 30/07/2018).