Plàstics sense fronteres

L'enorme quantitat de plàstics que es troben actualment al mar, ja està interactuant amb moltes espècies i provocant una mortalitat que en alguns casos sembla molt difícil de compensar amb la reproducció habitual d'individus. Frenar l'arribada de plàstics al mar hauria de ser feina de tothom.

La meitat dels cetacis que ha estudiat l'Institut Espanyol d'Oceanografia (IEO) en el Mediterrani, presentaven ingesta de fems marí. El 80 % de les tortugues varades a la costa de València l'any passat tenien plàstics dins el cos.

Ingerir plàstics origina diverses patologies. Des de la intoxicació que comporten pels components químics (amb freqüents disfuncions hormonals) a la inanició per tenir l'estómac ple i no poder pair. Des de l'asfixia per obturació dels conductes respiratoris a la laceració dels budells. Una autèntica epidèmia.

Un dels casos coneguts, i que se sol usar per mostrar la capacitat dels plàstics per traslladar-se en el mar i anar provocant problemes, és el de l'arxipèlag de Midway, a mig camí entre Amèrica i Àsia. Unes illes deshabitades per l'home, que alberguen devers 250 espècies d'ocells marins, entre d'ells els enormes i fantàstics albatros. Un paradís ornitològic.

Un paradís, però, que s'està trencant de manera esgarrifosa perquè, com passa amb molts altres espècies, els albatros confonen els taps i altres elements similars amb menjar, els capturen i els donen als seus polls de les illes. Una tercera part dels polls moren per acumulació de plàstic en el tracte digestiu. Quan els seus cossos es desfan, mostren un interior carregat d'elements de tot color i forma, que qualque dia van sortir de la civilització avançada en forma de residu descontrolat. Hi ha vídeos a internet que sacsegen l'ànima.

Recentment, els residus al mar han estat notícia a Menorca perquè ha passat a prop una illa flotant de plàstics, sembla que provinent del nord d'Àfrica (els residus mostraven inscripcions en francès i àrab), dels quals només en va arribar una petita part a alguns punts del sud menorquí. Però deuen seguir surant i segur que molts animals se'ls troben i en pateixen les conseqüències.

Els temibles percentatges de fauna afectada per aquesta problemàtica en el mar ens recorden, una vegada més, que aquest planeta és finit, que hi ha límits, i que es molt necessari que les societats humanes canviem la manera d'orientar el nostre desenvolupament. El sistema econòmic que hem anat implantant a bona part del planeta només funciona si sempre creix. Quan es va inventar fa alguns centenars d'anys, es va optar per decidir que el món era molt gran i que podia absorbir contaminació i residus, però amb el pas del temps s'està quedant petit.

Els processos de producció que provoquen permanentment contaminació i residus, han de ser revisats. De vegades perquè hi ha tecnologia que permet minimitzar molt aquests efectes, i de vegades perquè senzillament produeixen coses completament prescindibles. I en tot cas, perquè estem afectant quasi totes les altres espècies i en moltes ocasions se'ns està girant en contra de la nostra pròpia.

Efectivament, els científics de l'IEO, adverteixen que el plàstics es desplacen al llarg de molts  quilòmetres i duren anys i panys dins el mar. Amb l'efecte de l'onatge i el sol, es van desfent i formen micropartícules i fins nanopartícules. Petits trossets que són consumits amb freqüència pels peixos, que també els confonen amb menjar. I els peixos després els pescam i els consumim noltros.

La clausura d'abocadors incontrolats vora el mar o els rius que encara hi ha a alguns països, s'ha d'abordar mitjançant la política internacional i els convenis entre diferents estats. Hi ha ONGs i governs que hi treballen, tot i que costa implantar les normatives ambientals a zones poc desenvolupades o amb governs que no funcionen.

Però el control dels -encara- nombrosos plàstics locals, de Menorca, que arriben al mar, és feina de la població illenca. No hi ha excusa per no portar els residus als llocs habilitats. Una senalla o un carret, poden evitar dotzenes de bosses a l'any, que són, per tant, prescindibles. Tampoc hi ha excusa per no recollir els plàstics que puguem trobar descontrolats i deixar-los a un indret adequat. Costa ben poc i els camins i carrers són molt més acollidors sense residus artificials. A més, qualsevol tortuga marina, qualsevol rorqual o fins i tot qualsevol albatros de mar enllà, sens dubte que ens ho agrairia.

Fem-ho. Per a ells o per a noltros.
 

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB a Menorca, en el Diari Menorca de 14/09/15)