Societat de fotosíntesi

Era una llavor molt petita, de gairebé un mil·límetre de diàmetre. Ningú la va veure. Havia arribat una dia abans de la inauguració. Un cop de vent la va fer volar, juntament amb busques de matèria orgànica morta, per anar a caure entre els exigus espais que deixava la grava, entre pedra i pedra, damunt el plàstic prèviament instal·lat.

Les fotos a la nova rotonda endreçada, no feien presagiar que la vida espontània es faria notar en breu. Però bastaria una dèbil pluja i uns quants dies de sol perquè l'herba sorgís allà on no s'havia planificat. De fet, sortia allà on s'havien fet esforços perquè no en sortís cap d'herba.

La humitat de la pluja va activar el pols latent de la llavor i es va posar en marxa. Primer amb uns minúsculs brins blanquinosos que temptejaven el terra. Després, tall amunt a buscar la llum.

Alguns conductors la malmiren, però ella es sap dotada d'una capacitat que cap d'aquells ulls inquisidors té. Amb l'ajut de l'energia del sol, captura el diòxid de carboni de l'aire (tan abundant degut a la crema de combustibles fòssils) i el mescla amb l'aigua. La combinació d'hidrogen, oxigen i carboni acabarà generant cel·lulosa, sacarosa i altres components que engreixaran els seus teixits.

Així, amb un procés prou complex i prodigiós, és com en aquest planeta es passa de la matèria inert als preparats orgànics. De gasos i minerals a plantes que creixen i serveixen d'aliment als animals. De les substàncies bàsiques als organismes vius. I al final, l'oxigen excedent és alliberat a l'aire i resulta vital per a noltros.

El cas de les plantes imprevistes recorda un poc les coses que succeeixen quan a una societat hi ha un teixit associatiu ric i creatiu. No confondre amb una comunitat on la gent rep molta oferta per estar entretinguda i acaba consumint oci o espectacle. Això darrer seria més equiparable a un camp de gespa verda, regada i uniforme, que llueix però on regna una vida molt homogènia.

Les societats que donen mostres d'impulsar iniciatives que responen a interessos col·lectius, que saben gestionar projectes transformadors i significatius, d'aquells que generen petjades a la ment i a la cultura, sovint acaben oferint noves realitats que, des d'un punt de vista sociològic, són una gènesi molt interessant.

Conten els estudiosos que, després de les revoltes socials dels anys seixanta, especialment després de maig del 68, hi va haver una reunió de poderosos que van pensar que més tost s'havia exagerat en l'aplicació de la democràcia i que això no s'havia de repetir. Van apostar llavors per impulsar una democràcia apàtica.

Aquesta nova varietat de model s'aconsegueix de moltes maneres, però una de les més eficaces és la de tenir el personal entretingut. Substituir iniciatives participades, com aquelles festes multitudinàries que organitzava la gent, o com aquelles comissions temàtiques on es discutien els programes, per passar a organitzar concerts de masses on, tot i que t'ho passes molt bé, no ets gaire més que un consumidor d'un producte que d'altres han preparat.

Va sortir llavors la cultura sense compromís i se va estendre molt, durant dècades. Encara avui, si opines d'algun tema d'importància, et poden dir que fas política i et retreuen que això no s'ha de fer. Són constants els missatges i els articles que desacrediten la política, que tots són iguals, que a jo no m'enganyen... La política és per als polítics. Tu a ca teva. Van ensenyar a tallar-se les ales un mateix.

La nova dinàmica, aplicada a partir dels anys vuitanta, ha donat molts de fruits. Combinada amb moltes altres coses, han aconseguit una societat individualitzada, que ha perdut en gran manera l'hàbit d'organitzar-se de manera efectiva, i que (això és el què es cercava especialment) ho supleix consumint. 

Però aquesta deriva ens està portant a un punt on les emergències ambientals i socials s'estan multiplicant. A situacions de descrèdit del propi sistema que ja mostra costures esqueixades. Sortir del solc és complicat, per més que molts ho intenten.

És en aquests moments, quan resulta molt oportú aprendre a renéixer damunt el plàstic, amb quatre gotes d'aigua i fer vida de la matèria inert. I florir, aportar bellesa, escampar-se, retornar perfum i oxigen, on no està previst que succeeixi. Com una herba venturera, que sembla tota espontaneïtat però que en realitat sap molt bé allò que fa.

Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 29/05/2023