Som més rics o més pobres?

Notícies contradictòries per començar l'any. O potser és que no les interpretam bé. O tal vegada és que no es comuniquen adequadament. Com sigui, aquests primers dies de l'any constaten la manera diferent de veure el món, en funció de les ulleres que ens posem (o ens posen) per a mirar-lo.

D'una banda, bones perspectives en la vinguda de turistes. Les grans cadenes esperen tants o més visitants que els rebuts l'estiu passat. La bolla econòmica illenca podrà continuar creixent, com ve fent des de fa uns quants anys.

A l'altra cara de la moneda -sense tanta projecció pública- els darrers estudis sobre joves diuen que la gent s'emancipa dels pares als 30 anys, però que si a Balears volen viure sols, necessiten més de 90 % del seu sou per pagar el lloguer. Alguna cosa falla quan tenim una economia que va vent en popa però la gent formada amb estudis universitaris no es pot independitzar de la família si no és compartint pis com quan eren estudiants.

I encara hi ha coses més greus. També hem pogut saber que més de 2000 persones viuen a Menorca amb un espai d'habitatge inferior als 10 m2, malgrat que molts tenen feina i nòmina. Això ja son paraules majors, que posen seriosament en entredit aquest suposat miracle econòmic amb què constantment ens bombardegen.

El caragol de terra és un mol·lusc tranquil i pausat. Es caracteritza per dur a sobre una closca que li serveix de casa. Neixen petitons, d'uns ous gelatinosos que els pares-mares han posat prèviament dins la terra humida. Uns progenitors que produeixen a la vegada òvuls i espermatozoides, però que s'han d'acoblar (en una còpula apassionada i molt lubricada) perquè no es poden fecundar a si mateixos.

Un nombre creixent d'especialistes venen advertint que un dels problemes importants de la nostra societat és la dèria de mesurar el progrés només amb el Producte Interior Brut. Perquè això és el què feim. Creure que com més volum econòmic movem, més guanyam tots. Quan estàs ficat dins d'aquesta lògica, com més mar, més vela.

Massa vegades s'oblida que el PIB creix quan cremam combustibles fòssils que contaminen l'aire que respiram. Creix quan fumigam els pesticides que maten la vida al camp, quan fabricam pellets de plàstic que intoxiquen la vida marina, quan hem de depurar les aigües per a poder beure o quan l'hem de dur amb garrafes de fora, quan urbanitzam zones fins ara silvestres del litoral o quan enviam armes a les guerres...

Per contra, el PIB no registra si hi ha més gent a les conferències, si els nostres descendents aprenen o no a apreciar la música, si anem a passejar pel Camí de Cavalls, si hi ha més papallones trescant, si els glossadors tenen més o manco enginy, si la gent riu més dins les cases, si els vesins s'ajuden entre ells mateixos.

Confondre creixement amb progrés és una característica que es detecta a molts discursos institucionals i d'agents socials rellevants. Confondre felicitat amb consumisme és una patologia que incideix de manera important en la societat actual, que després acaba patint un epidèmia de depressions i desencisos vitals.

Hi ha gent que creu que tot això ho resoldrà la tecnologia. Però el que patim no son problemes tècnics, son socials i culturals. La deïtat actual és l'economia. Més precisament, el creixement econòmic. Cosa que ens impedeix entendre que hi ha altres maneres, més amistoses amb l'entorn, que ens permeten també una forma de vida sense mancances bàsiques i molt més plena a nivell anímic.

A mesura que els caragols s'alimenten, poden afegir capes a la seva closca, que es va fent més grossa i més gruixada. Però no se'ls acudeix fer-la tan gran com per no poder-la moure. No s'enlluernen amb una major dimensió que els condemnaria a viure en pocs centímetres quadrats de pastura. Els caragols fa molt més temps que habiten el planeta que no els humans i han superat seleccions evolutives molt exigents.

Controlar la dimensió del volum econòmic és precisament una de les receptes que indiquen els estudiosos de la viabilitat futura del nostre model de civilització. També és el que han après alguns empresaris, que son exemple d'èxit per haver dissenyat la seva economia a una dimensió raonable per al territori on viuen.

Repensar el concepte de riquesa i analitzar les coses que perdem conforme creix el volum econòmic és un exercici interessant. Saber definir la mesura idònia, com fan els caragols, és una aposta intel·ligent.

(Article publicat per Miquel Camps, com a coordinador de política territorial del GOB, al diari Menorca de 22/01/2024)