Tu voltes s'illa

Els problemes de la massificació que es pateix cada estiu, enguany han estat notícia també pel que fa al Camí de Cavalls. Una polèmica que ajuda a reflexionar sobre virtuts i perills d'aquesta senda. Es tracta d'un debat que val la pena afrontar i, per això, res millor que recordar d'on venen les coses.

El Camí de Cavalls està recollit a documents històrics de fa segles. En aquests centenars d'anys de presència, ha estat una via amb usos militars i civils. Els pagesos més grans recorden encara com s'emblanquinaven les pedres per senyalitzar el seu pas.

Segurament que alguna picabaralla històrica es devia produir, però la problemàtica moderna va començar a Menorca en els anys noranta, lligat a les perspectives d'urbanització d'algunes zones del litoral de l'illa. En concret, el tema esclata amb la Llei d'Espais Naturals de 1991, segons la qual una gran part del litoral de totes les illes, passà a ser sòl no urbanitzable.

Alguns propietaris (pocs, però amb capacitat de pressió política) van decidir batallar davant aquesta pèrdua de perspectives especulatives. La primera mesura que van aplicar va ser fer pagar per anar a la platja, atès que en alguns casos s'hi accedia per camins privats. Per cert, que aquesta reacció va provocar la desmotivació de diversos col·lectius (escoles, empreses, famílies, grups d'amics...) que netejaven voluntàriament el litoral en el marc de la campanya “Adopta una platja” que dinamitzava el GOB en aquells anys.

Poc després, organitzats bàsicament a través de l'associació Meloussa, els esmentats propietaris van decidir augmentar la pressió sobre els estaments públics i van acordar prohibir el pas pel Camí de Cavalls, fet que acabaria provocant la creació de la coneguda Coordinadora en defensa del camí l'any 1996.

Després de més de 50 excursions reivindicatives molt concorregudes, de citacions als jutjats i d'informes que es guardaven als calaixos oficials, es publicaria a la fi la Llei del Camí de Cavalls l'any 2000 i l'expropiació en 2008. Un enfrontament de més de 10 anys, que va acabar amb la recuperació del pas públic pel camí.

La definició del seu traçat era -i segueix essent- una aposta per ordenar bona part del senderisme a Menorca, que llavors s'endevinava com una activitat incipient a l'illa. En 2012, el Camí de Cavalls s'ha convertit en la principal ruta dels que caminen, van en bicicleta de muntanya o passegen a cavall. Han sorgit diverses empreses que ofereixen activitats basades en les possibilitats que aquesta via ofereix. I també una gran quantitat de menorquins estan descobrint zones de la seva illa que no coneixien.

Malgrat les enormes virtuts que presenta un recurs com aquest per intentar desestacionalitzar el turisme (es camina millor en primavera i tardor que no en juliol o agost), no és fàcil fugir de la pressió del turisme massiu estiuenc. El cas recorda el què va passar amb l'Albufera des Grau quan es va declarar Parc Natural en 1995. En el moment que va començar a aparèixer a la propaganda turística, s'organitzaren visites diàries amb autobús i altaveu, pels vials de primera línia de l'antiga urbanització de Shan-gri-la. Va ser necessari reordenar aquests usos.

El Camí de Cavalls està ara en aquesta fase. El turisme massiu, que és el que comanda encara a Menorca, es mou amb xifres de milers de persones (de fet, centenars de milers). Per tant, a la vora de les grans urbanitzacions, la massificació del camí està garantida. És el cas dels trams pròxims a Cala Galdana, a Son Bou, a l'Arenal d'en Castell, etc. Però hauríem de procurar que això no passi en els altres trams més allunyats.

La idea del Camí de Cavalls és el d'un camí natural on es duen a terme activitats compatibles amb la seva conservació i integritat (així ho diu la Llei). Per tant, s'ha de demanar seny perquè les intervencions que es facin sobre la via es limitin només a eliminar els punts de perill important (això ja s'ha fet en les primeres fases).

Un camí natural no és un passeig marítim. Cal mantenir un cert grau de dificultat per dos motius. Primer perquè això és l'única defensa davant la massificació exagerada. I en segon lloc, perquè això és el que requereix el turisme de natura que comença a despuntar a la nostra illa. No calen xiringuitos, ni bancs per seure, ni papereres que acaben sent un munt de fems, ni faroles per anar-hi el vespre.

Calen cartells a la vora de les urbanitzacions advertint que no es trobaran serveis en els pròxims quilòmetres, i que és especialment prohibit -i sancionat- el deixar fems. Calen ciutadans que es facin corresponsables del bon ús del camí (potser adoptant-ne algun tram).

I cal plantejar serenament el debat dels allotjaments. Perquè hi ha gent que vol fer vàries etapes seguides i (quan no és ple estiu) no té opcions de poder muntar una tenda ni llogar una habitació enlloc. És una oportunitat per fer entrar el sector agrari en el turisme de natura.