Un model per a 2015

A finals dels anys setanta i durant la dècada dels vuitanta, es van produir repetides mobilitzacions ciutadanes en defensa del territori. La manca d’un acord social sobre el model d’illa que calia impulsar es va fer palès en nombroses ocasions. Finalment, el repte seria abordat i aportaria uns anys de calma. Ara, el procés requereix ser reactualitzat i 2015 seria una bona data per iniciar-ho.

En 1989, l’Institut Menorquí d’Estudis convocava unes primeres jornades multidisciplinars, per a analitzar l’illa des de molts punts de vista. L’IME va aportar una magnífica relació d’experts que, a més, mantenien vincles d’origen o convivència amb Menorca.

Aquella era la primera trobada pública que escenificava el camí cap a la declaració de Reserva de Biosfera, en entendre que Menorca oferia els dos condicionants bàsics que marcava la UNESCO per ser designats com a territoris exemple de convivència entre l’espècie humana i el medi: disposar d’uns alts valors ambientals i d’un desenvolupament que permetria orientar-se cap a la sostenibilitat.

Com el viatge a Ítaca, el més interessant va succeir durant el procés, perquè les trobades successives de gent de diferent origen i disciplina, va permetre crear un imaginari col·lectiu sobre el model d’illa que es volia. La feina es va fer bé i la UNESCO concedia el reconeixement en 1993. Un títol que obliga moralment però no des del punt de vista legal.

Anys després, seria el Partit Popular de Cristóbal Triay que intentaria traslladar a norma la primera ordenació amb visió d’illa. Però els vímets bàsics del pla insular van ser boicotejats des de dintre del propi partit, que acabaria amb una forta crisi interna. De manera que la coalició d’esquerres elegida posteriorment, va donar continuïtat al procés i es va materialitzar el Pla Territorial Insular de 2003.

Aquest Pla ha estat clau per evitar reproduir a Menorca alguns dels desgavells urbanístics del segle XXI, però com tot, necessita d’una actualització acurada. El propi instrument preveia la seva revisió al cap de 10 anys, és a dir, en 2013. Però l’aposta de l’equip de govern actual no ha estat aquesta, sinó la redacció d’una Norma Territorial Transitòria, que és un instrument inèdit i creat específicament per a Menorca, a fi de canviar els continguts del PTI sense debat ciutadà.

L’argumentació que es va donar inicialment apuntava a la urgència de la crisi econòmica i a la necessitat d’aplicar uns canvis en pocs mesos, però s’han consumit tres anys i mig fins la seva aprovació el passat desembre.

La combinació de la Norma amb el voluminós canvi legislatiu fet al Parlament Balear, amb diverses lleis sectorials que incideixen en l’ordenació del territori, pronostiquen nous conflictes en perspectiva. S’ha perdut l’oportunitat de procedir a la revisió del PTI prevista a la llei, i per tant s’ha renunciat conscientment a promoure una actualització del debat sobre el model d’illa que es vol.

El resultat és molt similar al que es sol anomenar “urbanisme a la carta”. O sigui, adaptar o interpretar les normes segons la voluntat del promotor.  De vegades obviant-les (com la construcció d'un segon aparcament il·legal de cala en Turqueta), de vegades reinterpretant-les  (com les rotondes a doble nivell, quan el Plec de Prescripcions Tècniques del propi Consell deia que els canvis de sentit s’havien de fer en un mateix nivell).

Sense ser el cas més traumàtic a nivell territorial, un dels exemples que permeten veure per on aniran les justificacions futures el trobam en el parc aquàtic, beneït per un informe jurídic extern –davant els seriosos dubtes dels tècnics de la casa-, fet en sòl rústic d’especial protecció –quan els altres estan en sòl urbà- i declarat d’interès general en base a la llei de Turisme al·legant que es tracta d’un equipament especialment desestacionalitzador. Un parc aquàtic.

L’urbanisme a la carta és una de les manifestacions més clares de manca de model. Menorca necessita amb urgència redefinir les seves estratègies econòmiques i veure com s’encaixen amb la qualitat de vida que tothom cerca. Cal destapar les diverses experiències innovadores que s’estan duent a terme en l’àmbit agrari, industrial, turístic, i en nous sectors emergents.

A l’illa s’estan fent coses pioneres i se’n podrien fer moltes més. Però sense un acord social, qui s’obre camí en els passadissos del poder és l’economia especulativa, la que concentra guanys en poques mans, la que crea molt poca feina, la que busca el sòl rústic.

Aquest és el desig per a 2015. Iniciar la discussió sobre el model d’illa que volem.

(Article publicat per Miquel Camps al Diari Menorca de dia 05/01/15)